Article 1. Submissió
La submissió de les parts per conveni arbitral al Tribunal Arbitral Tècnic de Catalunya (en endavant el Tribunal Arbitral) de la Fundació Privada Catalana per a l’Arbitratge Tècnic implica que l’administració de l’arbitratge i la designació dels àrbitres en tot allò no previst per les parts, s’efectua d’acord amb el reglament en cada moment vigent del Tribunal Arbitral, sense perjudici d’allò que s’estableix a la Llei d’arbitratge i a les disposicions que la desenvolupin.
Quan les parts en controvèrsia no s’han sotmès a arbitratge o l’administració d’aquest no s’ha encomanat al Tribunal Arbitral, qualsevol d’elles en pot requerir per escrit la seva intervenció per a la resolució del conflicte mitjançant l’administració de l’arbitratge. En aquest cas, si és tan sols una de les parts qui requereix aquesta intervenció, el Tribunal Arbitral ha de convidar l’altra part o parts per tal que acceptin aquesta forma de resolució del conflicte i la seva intervenció en l’administració de l’arbitratge. Si no es produeix una acceptació per escrit de totes les parts, es procedeix a l’arxiu de la petició sense més tràmits.
Les parts, pel sol fet de sotmetre’s a l’administració de l’arbitratge pel Tribunal Arbitral, accepten expressament i s’obliguen a complir aquest Reglament en tots els seus extrems així com la decisió emesa per l’àrbitre o àrbitres, abstenint-se de realitzar actes que poden frustrar o menystenir l’efectivitat del laude.


Article 2. Modalitat d’arbitratge
Els àrbitres decideixen les qüestions litigioses amb subjecció a dret o a equitat, per elecció de les parts.
El Tribunal Arbitral ha de promoure que els arbitratges siguin resolts de manera equitativa pels professionals més qualificats en l’objecte de la disputa.


Article 3. Nombre d’àrbitres
L’arbitratge es fa preferentment per un sol àrbitre.
No obstant això, quan les parts així ho acorden o quan ho considera convenient el Tribunal Arbitral per la complexitat de l’assumpte que s’ha plantejat, l’arbitratge el poden desenvolupar tres o més àrbitres, els quals, en aquest cas, formen el col·legi arbitral. L’ús de la paraula “àrbitre” en aquest Reglament es refereix indistintament a qualsevol d’ambdós supòsits.


Article 4. Idioma
L’idioma per a la tramitació de l’arbitratge és el català o el castellà, a elecció de les parts. No obstant això, si les parts ho sol·liciten de comú acord i el Tribunal Arbitral ho accepta pot tramitar-se en qualsevol altra llengua. Les despeses de traducció que això pugui ocasionar han de ser satisfetes per les dues parts per meitats.
Abans de començar la tramitació s’ha de preguntar explícitament a les parts quina llengua elegeixen; en cap cas la tria de l’una o de l’altra no ha de comportar retard en la redacció dels documents. Si no s’escull expressament la llengua, o a falta d’acord entre les parts, la tramitació s’efectua en català, llevat que per les circumstàncies del cas el Tribunal Arbitral decideixi de manera motivada una altra cosa.


Article 5. Lloc de celebració
El procediment arbitral es desenvolupa preferentment a la seu central del Tribunal Arbitral o en qualsevol de les seves delegacions, si n’hi ha. Malgrat això, les parts poden sol·licitar en els seus escrits introductoris un lloc diferent de desenvolupament de l’arbitratge. El Tribunal Arbitral, vista la sol·licitud, decideix el que tingui per convenient. Si manca l’acord entre les parts sobre el lloc de celebració de les actuacions, el procediment es desenvolupa a la seu central o a les delegacions del Tribunal Arbitral.
La fixació de la seu central del Tribunal Arbitral i la constitució de possibles delegacions correspon a la Fundació Privada Catalana per a l’arbitratge Tècnic.


Article 6. Terminis
Amb relació al còmput dels terminis establerts per dies en aquest Reglament, s’entén que els dies són sempre naturals, fora manifestació que indiqui el contrari. Si el dia de finalització del termini és dissabte, diumenge o festiu, el termini s’entén prorrogat fins al proper dia hàbil. El mes d’agost, a efectes de còmput de terminis, es considera inhàbil, fora que el Tribunal Arbitral, per causes motivades i en un cas concret el declari hàbil.


Article 7. Interpretació
El Tribunal Arbitral ha de resoldre, a petició de qualsevol de les parts i de l’àrbitre, tots els dubtes que puguin sorgir pel que fa a la interpretació o integració d’aquest Reglament.

Article 8. Instància introductòria
La intervenció del Tribunal Arbitral es produeix a instància de qualsevol de les parts, mitjançant escrit introductori que es presenta a la seu central o en qualsevol de les seves delegacions, si n’hi ha. L’escrit es dirigeix a la Secretaria del Tribunal Arbitral i ha de contenir les dades necessàries per a una correcta constitució de l’arbitratge i, com a mínim, les següents:
a) Les dades personals de les parts, inclòs un domicili per a notificacions.
b) Domicili o darrera residència de què tingui coneixement de l’altra o altres parts als efectes de donar-los trasllat de la instància introductòria.
c) La sol·licitud expressa de sotmetre la discrepància a arbitratge d’acord amb el Reglament del Tribunal Arbitral, amb sol·licitud a aquest òrgan de nomenament d’àrbitre i administració del procediment.
d) La relació succinta dels fets, amb referència expressa al fet, acte o negoci jurídic de què resulta la discrepància, exposició i fonaments de la seva pretensió i, si procedeix, indicació de la quantia.


Article 9. Documentació
Juntament amb la sol·licitud s’ha d’acreditar:
1. El contracte o document del qual en resulta la competència del Tribunal Arbitral o el conveni arbitral, si existeixen. Aquest conveni pot observar qualsevol de les formes exigides per la legislació aplicable.
2. La representació en què s’actua.
També s’hi poden acompanyar tots aquells documents que es cregui convenients, bé originals o per fotocòpia.


Article 10. Omissions
Si en l’escrit s’omet de designar algun dels punts necessaris per a una correcta i completa constitució de l’arbitratge, o si alguna de les indicacions resulta incompleta o confusa, el Tribunal Arbitral pot requerir de la persona que hagi instat l’arbitratge que aclareixi o ampliï els extrems que consideri oportuns.
Si no el completa o aclareix en el termini assenyalat pel Tribunal Arbitral, s’entén que encarrega la seva designació al mateix Tribunal Arbitral, llevat el supòsit que ja s’hagi previst en el conveni arbitral o que a judici d’aquest òrgan la seva omissió o confusió faci impossible la tramitació del procediment, la qual cosa notificaria a la part corresponent, procedint a l’arxiu de la sol·licitud.


Article 11. Trasllat
Presentada la instància, se’n dóna còpia a l’altra part perquè, mitjançant un escrit introductori, manifesti la seva conformitat o no a l’arbitratge i, si correspon, manifesti la seva conformitat o disconformitat a allò declarat per l’instant, i completi els punts necessaris per a la correcta constitució de l’arbitratge.
Aquest escrit ha de remetre’s a la Secretaria del Tribunal Arbitral en el termini que s’assenyali i que no pot ser superior a quinze dies a comptar des de la seva recepció, fora que per motius justificats el Tribunal Arbitral consideri necessari ampliar aquest termini.
És també aplicable el que estableixen els articles anteriors amb relació a les dades necessàries de la instància introductòria i la documentació que l’ha d’acompanyar.
El trasllat a l’altra part l’efectua el Tribunal Arbitral al domicili o residència indicats per l’instant al document introductori i al que resulta del contracte o conveni arbitral a què es refereix l’article 9 si aquests documents existeixen i s’hi ha fet constar un domicili per a notificacions.
En el cas d’absència de la persona a qui s’ha de presentar la instància o quan, per qualsevol motiu, el Tribunal Arbitral té dubtes sobre l’efectiva recepció s’efectua una indagació raonable i s’intenta una nova notificació. Si les indagacions no donen resultat la notificació s’entén rebuda el dia en què ha estat lliurada o en què s’ha intentat el seu lliurament per correu certificat o qualsevol altre mitjà que deixi constància en el darrer domicili, residència habitual, direcció o establiment conegut del destinatari.
Si no es rep l’escrit d’aquesta part instada dins del termini que s’ha assenyalat, i el Tribunal Arbitral considera que les circumstàncies del cas ho permeten, se segueix el procediment en la seva absència.


Article 12. Còpies d’escrits i documents
De tots els escrits i documents que presenten les parts s’acompanyen, a més a més, tantes còpies com parts restants implicades hi hagi a l’arbitratge, i queda una còpia a la Secretaria del Tribunal Arbitral arxivada i a disposició de l’àrbitre i de les parts a la seu d’aquest òrgan o de la seva delegació, si existeix. L’original de la documentació s’ha de presentar a la Secretaria del Tribunal Arbitral per realitzar un testimoniatge que les còpies en són el reflex fidel i es retorna a qui ho presenta en el termini més breu possible. Però l’àrbitre pot sol·licitar una nova exhibició de l’esmentada documentació original, per la qual cosa el qui la presenta hi queda obligat.
L’àrbitre o àrbitres i les parts han d’utilitzar la Secretaria del Tribunal Arbitral per a la realització de les actuacions processals necessàries per a l’exercici de l’arbitratge.


Article 13. Acceptació de l’arbitratge
Un cop conclòs el tràmit introductori, el Tribunal Arbitral procedeix a l’acceptació, en el seu cas, de l’arbitratge, a la designació de l’àrbitre i a la determinació dels altres punts necessaris, segons les regles establertes en els articles següents.
El Tribunal Arbitral pot rebutjar l’encàrrec en el supòsit de concórrer circumstàncies que, al seu judici, siguin d’entitat suficient per a la no-acceptació, i, entre d’altres en els supòsits següents:
a) Si el conveni arbitral contravé la Llei o aquest Reglament.
b) Si adverteix inexistència manifesta, nul·litat o caducitat del conveni arbitral.
c) En el supòsit que l’objecte de l’arbitratge siguin qüestions manifestament indisponibles per les parts.
d) En el cas que el nombre proposat d’àrbitres sigui superior a tres.
Malgrat això, l’admissió, en el seu cas, de l’encàrrec, no prejutja la decisió que el seu dia pot adoptar l’àrbitre sobre aquests extrems.
Si la part a qui s’ha comunicat la presentació de la instància no ha presentat l’escrit a què es refereix l’article 11, la Secretaria del Tribunal Arbitral li comunica que, tret de la seva abstenció, s’ha acceptat l’arbitratge.


Article 14. Qüestions no previstes en el conveni arbitral
Si no hi ha acord entre les parts i no s’ha previst en el conveni arbitral, el Tribunal Arbitral decideix tenint en compte les circumstàncies del cas, sobre el nombre d’àrbitres, l’idioma de l’arbitratge, el lloc de la celebració de l’arbitratge i de l’emissió del laude i el nomenament de l’àrbitre o dels àrbitres, prestant atenció el que disposa aquest Reglament.

Article 15. Elecció dels àrbitres
El Tribunal Arbitral elegeix l’àrbitre amb total llibertat de criteri, atenent preferentment a la naturalesa de la qüestió plantejada i al lloc de celebració de l’arbitratge, sense altres limitacions que les que imposa la Llei aplicable i aquest Reglament. Amb igual llibertat nomena el president del Col·legi Arbitral si són més d’un els àrbitres nomenats.
Poden ser àrbitres les persones naturals que es troben en el ple exercici dels seus drets civils, sense que s’exigeixi en cap cas la condició d’advocat en exercici.
Amb aquesta finalitat el Tribunal Arbitral té una llista oberta d’àrbitres integrada per professionals especialitzats en les diferents matèries.
Només a títol indicatiu però no vinculant, les parts poden assenyalar alguna característica d’aquells àrbitres que han de ser designats pel Tribunal Arbitral.
Els àrbitres designats de comú acord per les parts requereixen la confirmació del Tribunal Arbitral.


Article 16. Incompatibilitat dels àrbitres
No poden ser designats àrbitres els qui formen part del Tribunal Arbitral o del Patronat de la Fundació Privada Catalana per a l’Arbitratge Tècnic.
Si qualsevol dels membres del Tribunal Arbitral té algun interès directe en la controvèrsia sotmesa a arbitratge, queda afectat d’incompatibilitat per a participar en les decisions que es refereixen al procediment concret.


Article 17. Notificació i acceptació del nomenament
La designació es notifica per la Secretaria del Tribunal Arbitral a la persona o persones elegides com a àrbitre, remetent-li la còpia dels escrits introductoris corresponents i dels documents presentats per les parts.
Dins dels quinze dies següents a la notificació prevista pel paràgraf primer, la persona escollida per a ser l’àrbitre ha de comunicar per escrit a la Secretaria del Tribunal Arbitral la seva acceptació, entenent-se en cas contrari que no s’accepta el nomenament. En aquest cas el Tribunal Arbitral, en el termini de set dies, ha de posar-se en contacte amb una altra persona que pugui exercir les funcions d’àrbitre i ha de procedir immediatament a la notificació al nou elegit.
L’àrbitre ha de revelar al Tribunal Arbitral abans del seu nomenament totes les circumstàncies que, al seu parer, poden fer dubtar de la seva imparcialitat i independència. En el supòsit que aquestes es produeixin després del nomenament també haurà de notificar immediatament al Tribunal Arbitral qualsevol circumstància sobrevinguda que pugui fer dubtar d’aquests principis. Quan es comunica aquest punt, el Tribunal Arbitral ho fa saber a les parts, estudia el comunicat i actua en conseqüència.


Article 18. Comunicació a les parts
Rebuda l’acceptació de l’àrbitre pel Tribunal Arbitral, el Tribunal pot optar per:
a) Comunicar a les parts aquesta acceptació i instruir-les perquè connectin directament amb l’àrbitre per tal d’impulsar i de determinar el procediment arbitral.
b) Convocar l’àrbitre i les parts perquè compareguin davant de la seu del Tribunal Arbitral o de la seva delegació, el dia i hora que se senyali, a fi de comunicar formalment a les parts l’acceptació de l’àrbitre i determinar els punts del procediment arbitral que es tinguin per convenient.
En aquest cas hi assisteix un membre del Tribunal Arbitral. Les parts hi poden comparèixer per mitjà de representant degudament acreditat.
Aquest acte s’obre sol·licitant en el seu cas el representant del Tribunal Arbitral a les parts que concretin o aclareixin algun extrem del seu escrit introductori que pot ser determinant per a la fixació de l’interès o quantia de l’assumpte. Complimentat aquest extrem es dóna a les parts comunicació formal de l’acceptació de l’encàrrec arbitral per l’àrbitre.
La no-compareixença d’alguna de les parts no és causa obstativa a la seva celebració. El Tribunal Arbitral pot efectuar una segona convocatòria o procedir al tràmit del paràgraf a) d’aquest article.


Article 19. Recusació dels àrbitres
Tot àrbitre ha de ser i mantenir-se independent i imparcial durant l’exercici del seu càrrec.
Assabentades les parts de l’àrbitre designat, poden fer valer la seva recusació en els termes i d’acord amb el procediment establert per la Llei aplicable i aquest Reglament. Les parts no poden recusar l’àrbitre proposat per elles si no és per causes que han conegut després de la designació.
Recusat un àrbitre per una de les parts, l’altra part pot acceptar la recusació. Així mateix, en cas de recusació, l’àrbitre pot renunciar al seu nomenament. En aquests supòsits, el recusat ho comunica al Tribunal Arbitral que l’aparta de les seves funcions i es procedeix a la designació d’un altre en la forma establerta per a la substitució, sense que això impliqui una acceptació de les raons en què es basa la recusació.
En el cas que la recusació d’un àrbitre feta per una de les parts no sigui acceptada per l’altra, decideix el mateix àrbitre. Si aquest decideix renunciar al seu nomenament es procedeix d’acord amb el que estableix l’apartat anterior. Si decideix no renunciar pot, no obstant això, posar el seu càrrec a disposició del Tribunal Arbitral perquè aquest organisme estudiï la recusació presentada i el ratifiqui o procedeixi a un nou nomenament si considera que la recusació presentada pot perjudicar la bona marxa del procediment o el seu resultat.
Si es tracta d’un col·legi arbitral i l’àrbitre no renuncia, decideix el mateix col·legi i, a manca d’acord, decideix el president, el qual pot, si ho considera convenient, demanar la intervenció del Tribunal Arbitral d’acord amb el que estableix l’apartat anterior.


Article 20. Substitució de l’àrbitre
En el cas que algun àrbitre designat pel Tribunal Arbitral, per recusació o per qualsevol altra circumstància, cessi en la seva funció, el Tribunal Arbitral pot procedir directament a la seva substitució sense necessitat d’acudir a la designació per les parts.

Article 21. Procediment
Si no hi ha acord entre les parts, l’àrbitre ordena el procediment arbitral ajustant-se als principis d’audiència bilateral, contradicció, igualtat i economia processal.
Fora que les parts convinguin una altra cosa, la data en què la part no instant del procediment ha rebut el requeriment de sotmetre la seva controvèrsia a arbitratge es considera la data d’inici d’aquest.
Les parts poden actuar per si mateixes o a través dels seus representants.
La inactivitat d’una de les parts en qualsevol moment no interromp l’arbitratge ni impedeix que es dicti el laude ni el priva d’eficàcia, llevat que la persona que insta l’arbitratge no presenti posteriorment la seva demanda dins de termini. En aquest darrer cas l’àrbitre dóna per finalitzades les actuacions, fora que la part instada manifesti la seva voluntat d’exercitar alguna pretensió.


Article 22. Assistència i assessorament
El Tribunal Arbitral ha de prestar en tot moment el seu assessorament i assistència en la tramitació del procediment arbitral, amb la finalitat de procurar l’acompliment adequat per part dels àrbitres de la seva funció.


Article 23. Actuacions inicials
Iniciat el procediment i efectuat el pagament de les tarifes d’acord amb l’article 32, l’àrbitre, dins dels cinc dies següents a la comunicació a les parts de la seva acceptació o de la resolució de la possible recusació realitzada, pot convocar les parts a una reunió per fixar-hi de comú acord les particularitats i, si s’escau, aclarir algun extrem. En aquesta reunió han d’establir un calendari d’actuacions, fonamentalment en allò que es refereix a al·legacions i proves, el termini per a l’emissió del laude i altres punts que estimin oportuns. A manca d’acord l’àrbitre decideix el que considera convenient.
La convocatòria també es fa a la Secretaria del Tribunal Arbitral.
De la reunió se n’ha d’estendre una acta que han de subscriure l’àrbitre, les parts comparegudes i els seus lletrats, si hi són, i el membre del Tribunal Arbitral.
En el supòsit que la celebració de l’acte es realitzi amb la incompareixença d’una de les parts, se li comunica immediatament una còpia de l’acta per tal que pugui introduir les al·legacions i les proves que cregui oportunes en el termini de set dies a comptar des de la recepció de la còpia de l’acta. En tot cas l’àrbitre decideix el que considera convenient.
En el cas que l’àrbitre no consideri necessari o convenient celebrar la reunió, ha de procedir en el termini indicat a l’apartat primer d’aquest article a dirigir un escrit a les parts assenyalant una proposta de calendari d’actuacions i convidant-los a formular per escrit les seves al·legacions, presentar els documents que considerin necessaris i proposar qualsevol mitjà de prova que considerin convenient, en un termini no superior a quinze dies des de la recepció.


Article 24. Les proves
Les parts poden proposar tots el mitjans de prova admesos en dret, sempre que es puguin practicar dins dels terminis preestablerts. A més de les proposades per les parts que siguin admeses per l’àrbitre, aquest pot acordar la pràctica d’aquelles que estimi convenients.
A la pràctica de les proves poden acudir, si és el cas i l’àrbitre així ho acorda, les parts i/o els respectius lletrats.
Així mateix l’àrbitre pot acordar una audiència a les parts, als seus apoderats, representants, testimonis i perits, i les despeses que això ocasiona queden a càrrec de la part que en gaudeix.
Sempre que sigui possible les audiències i les proves se celebren a la seu del Tribunal Arbitral o de la seva delegació, si no és que de comú acord les parts i l’àrbitre decideixen un altre lloc.
La cooperació jurisdiccional per a la pràctica de les proves s’ha d’ajustar als termes que estableix la legislació aplicable.
Les despeses originades per la pràctica de les proves són satisfetes d’acord amb el que estableix l’article 32 del present Reglament.


Article 25. Les comunicacions
Les comunicacions recíproques entre les parts i els àrbitres amb el Tribunal Arbitral, així com la presentació d’escrits i documents davant aquest òrgan s’efectuen a la Secretaria del Tribunal Arbitral mitjançant lliurament directe o per tèlex, fax o un altre mitjà de telecomunicació electrònic, telemàtic o d’altre tipus similar que permeti enviar i rebre escrits i documents deixant constància de la seva remissió i recepció. Quan el Tribunal Arbitral ho considera convenient pot també exigir l’ús de qualsevol mitjà que deixi també constància sense dubtes de la persona del remitent de la documentació.
Així mateix les comunicacions de l’àrbitre amb la jurisdicció, l’administració i tercers poden fer-se per mitjà de la Secretaria del Tribunal Arbitral.
Sens perjudici dels casos en què la llei exigeix la forma fefaent per a la realització de les comunicacions, les realitzades entre les parts i els àrbitres i la presentació d’escrits i documents poden fer-se:
1.- De manera directa entre les parts i l’àrbitre.
Aquestes comunicacions i presentació d’escrits i de documents pot realitzar-se, bé directament en el domicili de l’àrbitre, o en el seu cas en el del president del Col·legi Arbitral, o bé per qualsevol altre mitjà de comunicació que les parts i els àrbitres creguin pertinents, tenint sempre cura d’adoptar les precaucions degudes per deixar constància de la seva efectivitat i la data del lliurament.
De tots els documents se’n fa una còpia que s’ha de remetre a la Secretaria del Tribunal Arbitral per al seu arxiu utilitzant qualsevol dels mitjans indicats en el primer apartat d’aquest article.
2.- Mitjançant la Secretaria del Tribunal Arbitral.
Totes les trameses de les parts o l’àrbitre a la Secretaria o les que remet la Secretaria es realitzen directament o a través de qualsevol mitjà que deixi constància de l’efectivitat i la data del lliurament.
La Secretaria del Tribunal Arbitral es queda còpia de tots els escrits presentats o remesos dins un procediment arbitral.
L’elecció d’un o altre sistema de comunicacions s’ha de realitzar per la Secretaria del Tribunal Arbitral, les parts i l’àrbitre al començament del procediment. No obstant això, el Tribunal Arbitral pot acordar modificar aquest sistema de comunicacions quan existeixen circumstàncies que així ho aconsellen o quan les parts o l’àrbitre ho sol·liciten de manera motivada en un determinat procediment.
En ambdós casos l’àrbitre o la Secretaria del Tribunal Arbitral donen trasllat a cada part de les al·legacions escrites, documents i altres instruments que una part aporta a l’arbitratge. També es posen a disposició de les parts els instruments probatoris en què els àrbitres poden basar la seva decisió.
Si la Secretaria o l’àrbitre ho exigeixen, cada part queda obligada a presentar l’original de la documentació i resta d’instruments aportats per a la seva confrontació.
Correspon a la Secretaria del Tribunal Arbitral:
• Rebre i remetre tots els escrits i documents dirigits o remesos pel o al Tribunal Arbitral.
• Rebre i remetre a les parts i a l’àrbitre tots els escrits i documents de les parts o de l’àrbitre dins un procediment arbitral, si així ho acorden les parts.
• Rebre i remetre els escrits i documents dirigits per l’àrbitre a la jurisdicció, a l’administració i a tercers, si així s’acorda.


Article 26. El laude
El termini per a l’emissió del laude és de sis mesos, com a màxim, llevat que les parts n’hagin fixat un altre. No obstant això, l’esmentat termini pot prorrogar-se en els termes que estableixi la Llei aplicable si així ho acorda el Tribunal Arbitral per sol·licitud de l’àrbitre.
Fora acord en contra de les parts i si així ho permet la normativa, l’àrbitre decideix la controvèrsia en un laude o en tants parcials com consideri necessari.
Si en el decurs del procediment d’arbitratge les parts arriben a un acord, s’hi dicta el laude de conformitat, llevat que sigui contrari a la Llei, a l’ordre públic o perjudiqui a terceres persones.
Les parts també poden arribar a acords extraarbitrals que posen fi a l’arbitratge sempre que desisteixin expressament i de comú acord del procediment endegat i en quedi constància a l’expedient arbitral i s’abonin al Tribunal Arbitral les tarifes i despeses en que s’han incorregut.
En qualsevol moment abans de dictar-se el laude, les parts, de comú acord, poden desistir de l’arbitratge o suspendre’l per un termini cert i determinat.
El laude es dicta per escrit, ha de ser signat per l’àrbitre i té el contingut mínim que determina la Llei aplicable.
Els acords s’adopten per majoria dels àrbitres, dirimint en els empats el vot del president. Tot àrbitre pot expressar en el laude el parer discrepant.
Els laudes han de ser motivats i només es protocol·litzen si així ho imposa la Llei aplicable o ho acorden les parts. El laude ferm produeix efectes de cosa jutjada, contra el mateix només es pot presentar recurs de revisió conforme a l’establert a la Llei d’enjudiciament civil per a les sentències judicials fermes.
L’àrbitre ha de notificar a les parts el laude de la manera i en el termini que han convingut o, en el seu defecte, mitjançant lliurament a cada part d’un exemplar signat.
El Tribunal Arbitral no dóna publicitat als laudes, llevat acord de les parts. Malgrat això, i mantenint la confidencialitat de les parts, el Tribunal Arbitral pot confegir-los en una memòria anual on es fa ressenya succinta del laude i es reprodueixen els fets i fonaments de dret.
Qualsevol de les parts pot sol·licitar a l’àrbitre, en el termini màxim que fixa la Llei aplicable i a comptar des de la notificació del laude, la correcció de qualsevol error de càlcul, de còpia, tipogràfic o de naturalesa similar, o que aclareixi algun punt o part del laude, o el complement del laude per alguna omissió.
La part que es proposa instar l’execució judicial del laude pot sol·licitar la intervenció del Tribunal Arbitral per intentar-ne l’estricte compliment.
La conservació i custòdia de l’expedient arbitral, una vegada dictat el laude, correspon al Tribunal Arbitral. Els documents originals són retornats a les parts i la resta de l’expedient es conserva durant un termini mínim de cinc anys. Transcorregut aquest període pot ser destruït sens perjudici de la possibilitat que es valori en cada cas la conservació en algun suport informàtic, òptic o similar.

Article 27. Requisits
El Tribunal Arbitral pot decidir que el procediment arbitral se segueixi amb preeminència de les audiències orals quan en la controvèrsia concorre alguna de les circumstàncies següents:
a) Quan la quantia discutida no excedeix de cinquanta mil euros (50.000 €).
b) Quan la controvèrsia es limita a valoracions de característiques tècniques, quantitat o qualitat de coses o prestacions.
c) Quan la urgència del cas així ho aconsella i no es posa en perill la seguretat jurídica.
En els escrits introductoris qualsevol de les parts pot sol·licitar que l’arbitratge segueixi el procediment oral. En aquest cas el Tribunal Arbitral comprova que s’acompleix alguna de les circumstàncies a què es refereix aquest article i, si és el cas, posa la proposta en coneixement de l’altra part. Si aquesta accepta expressament els tràmits orals, el Tribunal Arbitral així ho acorda sense més tràmits. Si s’oposa, el Tribunal Arbitral decideix segons les circumstàncies del cas.
El Tribunal Arbitral també pot proposar a ambdues parts que se segueixi el procediment oral en vista dels escrits inicials, decidint el Tribunal Arbitral vist l’al·legat respecte d’això per ambdues parts.


Article 28. Procediment
Si el Tribunal Arbitral decideix donar curs a l’arbitratge conforme al procediment oral procedeix a nomenar un sol àrbitre conforme a les regles del present Reglament i, un cop acceptat el càrrec, cita aquest i ambdues parts a una reunió on es notifica el nomenament a les parts. En la mateixa reunió s’hi fixen de comú acord les particularitats i, si s’escau, s’aclareixen els extrems que es considerin convenients. En aquesta reunió han d’establir un calendari d’actuacions, fonamentalment en allò que es refereix a al·legacions i proves, el termini per a l’emissió del laude i els altres punts que estimin oportuns. Si no hi ha acord entre les parts, l’àrbitre decideix el que considera convenient.
De la reunió se n’ha d’estendre una acta, on consti expressament l’acceptació de l’arbitratge, que han de subscriure l’àrbitre, les parts comparegudes i el membre del Tribunal Arbitral i de la qual s’ha de donar còpia immediata a cada part.
Si es dóna el cas, la recusació de l’àrbitre s’ha de fer a la reunió on es notifica el nomenament a les parts o en el termini de cinc dies a comptar des que es té notícia de la circumstància en què es basa la recusació.
L’àrbitre designat ha de dirigir el procediment celebrant amb les parts les reunions que cregui convenients. Aquestes poden presentar els documents i proposar les proves que creguin necessàries. Si s’admeten proves que no es poden practicar en l’acte, l’evacuació no pot excedir de quinze dies, tret que per acord de les parts i l’àrbitre es consideri precís ampliar aquest termini.
De tota reunió s’ha d’aixecar la corresponent acta signada.
Realitzades les proves o finalitzat el termini assenyalat per a realitzar-les, l’àrbitre ho fa saber a les parts, posant a la seva disposició la totalitat de l’expedient. Les parts poden examinar-lo i presentar en el termini que s’assenyali un escrit valorant les proves i concloent el que creguin convenient.


Article 29. El laude
Un cop rebudes les conclusions finals, l’àrbitre ha de dictar el laude en cinc dies. El laude s’ha d’ajustar al contingut mínim que determina la Llei.
En el procediment oral el laude s’ha de dictar en un termini màxim de dos mesos a comptar des de la data de la reunió on es comunica a les parts el nomenament de l’àrbitre. No obstant això, l’esmentat termini pot prorrogar-se un mes més si així ho acorda el Tribunal Arbitral per sol·licitud de l’àrbitre.


Article 30. Aplicació supletòria
Tot el que no es preveu expressament en el present capítol, es regeix pel que estableix aquest Reglament per al procediment ordinari.

Article 31.- Requisits
Quan la qüestió sotmesa a arbitratge es refereixi a la resolució de controvèrsies de caràcter tècnic que es suscitin durant l’execució d’un procés constructiu, les parts poden sol·licitar al Tribunal Arbitral sotmetre’s a la concòrdia d’obra.
Seran requisits per a la submissió al procediment de concòrdia d’obra:
a) Que la controvèrsia tingui el seu origen en qüestions tècniques.
b) Que les parts hagin pactat expressament la submissió a aquest procediment.
c) Que les parts en conflicte estiguin vinculades mitjançant un contracte d’execució d’obres, entès tant d’obra civil com d’edificació, instal·lacions i, en general, tot treball relacionat directament o indirecta amb l’execució d’una obra, entesa en sentit ampli.
d) Que cada part hagi fet constar en el document de submissió una persona de contacte amb qui s’entendran les actuacions del procediment, indicant-hi número de telèfon, fax i e.mail.
En cap cas podran ésser objecte d’aquest procediment les discrepàncies d’interpretació de les clàusules o les controvèrsies de contingut jurídic d’un contracte.

Article 32.- Àrbitres
En la concòrdia d’obra l’arbitratge serà d’equitat i la resolució del conflicte estarà encarregada a un únic àrbitre que ostentarà la titulació habilitant segons correspongui al conflicte que es plantegi.
El professional al qual s’encomani la concòrdia d’obra decidirà la controvèrsia entre les parts atenent als seus coneixements tècnics, segons el seu bon criteri.
Les parts, en el document de submissió d’arbitratge, podran escollir de comú acord el professional que, si escau, hauria d’actuar com a àrbitre. Poden també establir possibles àrbitres suplents o, si la relació jurídica que lliga a les parts es refereix a diverses fases de procés constructiu, poden designar diferents professionals com a possibles àrbitres per a cada fase del procés.

Article 33. Instància introductòria i designació de l’àrbitre
Qualsevol de les parts signants del conveni arbitral podrà instar la concòrdia d’obra al Tribunal Arbitral mitjançant la instància introductòria a que es refereix l’article 8 d’aquest reglament i que remetrà simultàniament a la persona de contacte designada per l’altra part.
La Secretaria del Tribunal Arbitral comprovarà el mateix dia de la recepció de la instància que s’acompleixen els requisits establerts en l’article 31 d’aquest reglament i confirmarà que la persona de contacte designada per la part instada ha rebut la instància introductòria. La part instada podrà, en el termini del dia hàbil següent, remetre a la Secretaria del Tribunal Arbitral un escrit on al·legui el que consideri convenient, sens perjudici de poder presentar posteriorment a l’àrbitre tots els escrits i documents que consideri oportú, d’acord amb l’article 35 d’aquest reglament.
Si les parts han designat en el document l’àrbitre, la Secretaria del Tribunal Arbitral endegarà de manera immediata les actuacions necessàries per a informar-lo de la controvèrsia arbitrable i tramitar, si escau, la seva confirmació pel Tribunal Arbitral i la seva acceptació en un termini no superior a dos dies hàbils. En el cas de que la persona designada no acceptés actuar com a àrbitre o no contestés en el termini indicat, aquest fet es posarà en coneixement de les parts i, si escau, la Secretaria del Tribunal Arbitral es posarà en contacte amb el substituts designat en el mateix termini. Si les parts no han designat àrbitre o el designat no acceptés el nomenament o no contestés en el termini indicat, el Tribunal Arbitral proposarà a les parts un possible àrbitre en el termini de tres dies hàbils a comptar des de la recepció de la instància introductòria o des de la darrera negativa dels designats.
Les parts podran negar-se a acceptar el possible àrbitre per escrit dirigit a la Secretaria del Tribunal Arbitral en el termini de dos dies hàbils a comptar de la notificació efectuada. En aquest cas, la part que efectuï la negativa ho comunicarà per escrit a la Secretaria del Tribunal Arbitral i a l’altra part. No caldrà indicar els motius en que es fonamenta. En aquest cas el Tribunal Arbitral comunicarà a les parts un nou possible àrbitre el següent dia hàbil a comptar des de la recepció de la negativa per la Secretaria del Tribunal Arbitral. Cadascuna de les parts només podrà exercir per una única vegada el seu dret de negativa al possible àrbitre designat. Aquestes negatives no minven en cap cas el dret que tenen les parts a recusar l’àrbitre que accepti el càrrec, si escau.

Article 34 Acceptació del nomenament
En cas d’acceptació del possible àrbitre per ambdues parts, o si ambdues han esgotat el seu dret de negativa, el nomenament del professional designat esdevindrà ferm i la Secretaria del Tribunal Arbitral tramitarà la seva acceptació formal en el termini dels dos dies hàbils següents. Aquesta acceptació es comunicarà a les persones designades per les parts de manera immediata.

Article 35 Primera compareixença.
A l’escrit d’acceptació del càrrec, l’àrbitre convocarà a les parts a una reunió que haurà de tenir lloc en el termini màxim de set dies hàbils. Durant aquest termini les parts podran aportar a l’àrbitre aquells escrits i documents acions que estimin oportuns en defensa de llurs criteris tècnics. La part que els remeti, n’enviarà també còpia immediata a l’altra part i a la Secretaria del Tribunal Arbitral. A la reunió convocada per l’àrbitre assistiran les parts, acompanyades, si ho estimen oportú, d’un o varis tècnics. En tot cas el procediment s’ajustarà als principis de l’article 21 d’aquest reglament.
Cas de no comparèixer a la reunió la part instant, l’àrbitre donarà per finalitzades les actuacions, acordant l’arxiu de l’expedient i imposant-li el pagament de totes les despeses, fora que la part instada manifesti la seva voluntat de continuar el procediment, en quin cas l’àrbitre acordarà la continuació del mateix considerant al present com a instant. La incompareixença o inactivitat de la part instada no interromprà l’arbitratge ni impedirà que es dicti el laude ni el privarà d’eficàcia. Obert l’acte, l’àrbitre escoltarà a les parts i als tècnics que les acompanyin, rebrà la documentació complementària que les parts vulguin lliurar-li i dirigirà la reunió per garantir que cada part tingui l’oportunitat d’expressar la seva opinió i adreçar preguntes a l’altra part o als tècnics i poder rebatre els arguments contraris. Al final de la reunió l’àrbitre aixecarà una breu acta en que es concretaran els extrems controvertits i les al·legacions de les parts al respecte. En aquesta acta l’àrbitre haurà de pronunciar-se sobre si la controvèrsia suscitada està o no dins de l’àmbit d’aplicació del procediment arbitral de concòrdia d’obra i sobre la seva competència professional per a resoldre la mateixa. Si l’àrbitre considera que la controvèrsia no està dins l’àmbit d’aplicació d’aquest procediment o no correspon a la seva especialitat, resoldrà en aquest sentit posant fi al procediment. En aquest cas totes les despeses seran a compte de la part instant del procediment.
Si l’àrbitre considera que la controvèrsia està dins l’àmbit d’aplicació del procediment de concòrdia i que té competència professional per a resoldre-la ’l, a l’acta fixarà una data per una nova reunió que s’efectuarà en el termini màxim dels cinc dies hàbils posteriors. L’acta serà signada pels assistents, servint de notificació fefaent per a totes les parts de la convocatòria de la segona reunió, llevat de la incompareixença del representant de la part que no hagués sol·licitat la concòrdia d’obra, a la qual li serà notificat aquest assenyalament per escrit i en forma fefaent. L’àrbitre també remetrà còpia de l’acta a la Secretaria del Tribunal Arbitral.
Sense perjudici del que es disposa en el precedent epígraf, si l’àrbitre considera que amb les al·legacions presentades i la documentació aportada ja és possible emetre una resolució deixarà constància a l’acta de la manca de necessitat de convocar una nova reunió i començarà el termini per a dictar el laude.

Article 36 Segona compareixença
Arribats el dia i hora de la segona reunió, se seguiran les prescripcions de l’article anterior pel que fa a la compareixença de les parts. Obert l’acte, l’àrbitre demanarà a les parts o als seus tècnics ampliacions respecte als extrems que consideri convenients per emetre la seva resolució. Si les parts han sol·licitat proves o, vistes les al·legacions de les parts, l’àrbitre considerés oportú realitzar algun tipus de prova o assaig quin resultat impliqués un endarreriment del termini per dictar la seva resolució, posarà aquesta circumstància en coneixement de les parts, que podran fer les observacions que considerin convenients. En tot cas l’àrbitre decidirà sobre la conveniència o no de cada prova o assaig i de demorar la resolució per esperar-ne els resultats i, si escau, acordarà la suspensió del termini per a dictar el laude fins al dia en que es realitzin les proves o es rebin els seus resultats. De la segona reunió, l’àrbitre n’aixecarà una breu acta a la que donarà els mateixos tràmits que els indicats per a la primera reunió.

Article 37 Emissió del laude arbitral
En el termini de cinc dies hàbils a comptar des de la segona compareixença, o de la primera en el cas que no es consideri necessària la segona, o de la realització de les proves o de la recepció dels seus resultats, segons escaigui, l’àrbitre dictarà el laude per escrit que expressarà: les circumstàncies personals de l’àrbitre i de les parts, el lloc i data on s’emet, la qüestió o qüestions sotmeses a arbitratge, les al·legacions de les parts, una succinta relació de les proves practicades i la decisió motivada de l’àrbitre al respecte. El laude serà signat per l’àrbitre i serà notificat el mateix dia de la seva emissió al Tribunal Arbitral qui en donarà notícia simultània a ambdues parts com a màxim el dia hàbil següent a la seva recepció.
Les parts poden sol·licitar els aclariments a que es refereix l’article 26 d’aquest reglament el dia hàbil següent a la notificació efectuada, mitjançant escrit remès directament a l’àrbitre i amb còpia a l’altra part i al Tribunal Arbitral. Les correccions o aclariments s’efectuaran, com a màxim, en el termini de dos dies hàbils a comptar des de la recepció de la sol·licitud.
Tots els terminis establerts en aquest capítol es poden prorrogar en qualsevol moment per escrit que expressi el mutu acord de les parts en aquest sentit.

Article 38 . Aplicació supletòria.
La concòrdia d’obra es regirà, en tot allò no expressament regulat en el pressent capítol per les disposicions contingudes en el present reglament per al procediment ordinari.

Article 38. Tarifa de registre
La presentació de la instància introductòria dóna lloc al pagament d’una tarifa de registre fixa en concepte de despeses d’obertura i registre de l’expedient, la qual anirà a càrrec de la part que sol·licita la intervenció del Tribunal Arbitral.
Si per qualsevol motiu no es realitza l’arbitratge i el Tribunal Arbitral ha portat a terme actuacions que impliquen una despesa superior a la tarifa de registre, el Tribunal Arbitral pot rescabalar-se en l’excés de la part que ha sol·licitat l’arbitratge, prèvia demostració de les despeses en què s’ha incorregut.


Article 39. Honoraris dels àrbitres i despeses d’administració
Un cop rebut pel Tribunal Arbitral l’encàrrec arbitral i notificada a les parts l’acceptació d’aquest, les parts han d’abonar per parts iguals la suma necessària per atendre les despeses i honoraris previsibles de l’arbitratge, sense el pagament de la qual no es dóna inici al procediment arbitral i determina la caducitat de l’encàrrec transcorreguts dos mesos des de la sol·licitud de pagament pel Tribunal Arbitral, fora que abans hagi transcorregut el termini màxim establert per les parts o la Llei per dictar el laude i, per tant, hagi caducat l’encàrrec arbitral.
Si la part instant modifica en el seu escrit d’al·legacions l’interès o la quantia de les pretensions posades de manifest en el seu escrit introductori, ha d’adjuntar a aquell escrit el justificant d’haver liquidat al Tribunal Arbitral la suma necessària per atendre les despeses i honoraris previsibles de l’arbitratge determinada de conformitat amb aquelles modificacions, prèvia deducció de la suma ja liquidada. La manca de justificació del pagament en l’esmentat moment faculta l’àrbitre per abstenir-se de tractar i resoldre en el laude aquells excessos, excloent-los de l’objecte de l’arbitratge.
Si la part que no ha instat en primer lloc l’arbitratge formula reconvenció que implica nova demanda o augment de la quantia assenyalada per la part instant, ha d’adjuntar amb el seu primer escrit d’al·legacions el justificant d’haver liquidat al Tribunal Arbitral la suma necessària per atendre les despeses i honoraris previsibles per a la tramitació de la reconvenció. La manca de justificació de pagament en l’esmentat moment obliga l’àrbitre a no donar tràmit a la reconvenció.
No s’efectua cap prova la despesa de la qual no quedi prèviament coberta o garantida per la part que la sol·licita.
Malgrat això, qualsevol de les parts pot satisfer la provisió o qualsevol altre pagament no efectuats per la part a qui correspon, reconeixent-se el dret al seu reintegrament, que ha de ser fixat, si fa el cas, en el laude. Nogensmenys, en els supòsits de modificació de pretensions i reconvenció, la part ha d’anticipar en la seva totalitat la provisió de fons sense perjudici del reintegrament que s’acordi en el laude.
D’acord amb el que hagin establert les parts, els àrbitres es pronuncien al laude sobre el cost de l’arbitratge, que inclou els honoraris i despeses dels àrbitres i, en el seu cas, els honoraris i despeses dels defensors i representants de les parts, el cost del servei del Tribunal Arbitral i la resta de despeses originades en el procediment arbitral. Pot condemnar-se al pagament de la totalitat dels costos a alguna de les parts.
A manca d’acord de les parts, el pagament de la tarifa i del cost de l’arbitratge es distribueix entre ambdues, segons el que disposen els articles precedents.


Article 40. Publicació de tarifes
La tarifa de registre, els honoraris de l’àrbitre i les despeses administratives del Tribunal Arbitral es determinen i es publiquen en les tarifes corresponents, que poden ser revisades periòdicament d’acord amb les circumstàncies.
La determinació de la tarifa la fixa el Tribunal Arbitral d’acord amb la naturalesa i complexitat de la matèria i/o laboriositat de l’assumpte. En cas de dubte respecte a la quantia de l’assumpte i si aquesta és indeterminada la fixa el Tribunal Arbitral. Si es formula reconvenció amb nova demanda o augment de la quantia, es dóna lloc a una nova aplicació de la tarifa.
La tarifa, que només cobreix l’actuació del Tribunal Arbitral i els honoraris d’àrbitre únic, es duplica si els àrbitres són tres.
La tarifa no cobreix les despeses motivades pels actes de comunicació, la protocol·lització del laude, les proves, les actuacions per l’auxili judicial ni qualsevol altra necessària i justificada.


Article 41. Certificacions
La part que sol•licita una certificació del Tribunal Arbitral per tal d’acreditar el fet d’haver presentat la instància introductòria de l’arbitratge, o que aquest es troba en curs, ha d’expressar el motiu pel qual la demana, per la qual cosa el Tribunal Arbitral pot exigir-li, per lliurar-li el certificat, que complimenti la provisió de fons que li correspon.


ANNEX: MODEL DE CLÀUSULA ARBITRAL
Per a la resolució de qualsevol qüestió en litigi derivada del present acte jurídic, les parts se sotmeten a l’arbitratge d’equitat del Tribunal Arbitral Tècnic de Catalunya de la Fundació Privada Catalana per a l’Arbitratge Tècnic, a qui se li encomana la designació de l’àrbitre o àrbitres i la tutela i administració de l’arbitratge.

Espanya s'ha mostrat sempre sensible als requeriments d'harmonització del règim jurídic de l'arbitratge, en particular del comercial internacional, per afavorir la difusió d'aquesta pràctica i promoure la unitat de criteris en la seva aplicació, en la convicció que una major uniformitat en les lleis reguladores de l'arbitratge ha de propiciar que sigui més eficaç com a forma de solució de controvèrsies.
La Llei 36/1988, de 5 de desembre (RCL 1988, 2430 y RCL 1989, 1783), d'arbitratge, és tributària d'aquesta vocació, abans manifestada explícitament al Reial decret 1094/1981, de 22 de maig (RCL 1981, 1337; ApNDL 1465), que va obrir les portes a l'arbitratge comercial internacional, tenint en compte que «l'increment de les relacions comercials internacionals, en particular a l'àrea iberoamericana, i la inexistència d'adequats serveis d'arbitratge comercial internacional al nostre país determina que la utilització de la tècnica arbitral per empresaris i comerciants de l'esmentada àrea s'efectuï amb referència a institucions d'un altre context cultural idiomàtic, amb l'efecte negatiu que això representa per a Espanya i la pèrdua que per al nostre país significa el trencament de les vinculacions amb aquests països en matèria d'un interès comú tan creixent».
Aquesta Llei prolonga aquesta sensibilitat, aquesta vocació i aquesta pràctica, però amb la pretensió de produir un salt qualitatiu. Així, el seu principal criteri inspirador és el de basar el règim jurídic espanyol de l'arbitratge en la Llei model elaborada per la Comissió de les Nacions Unides per al Dret Mercantil Internacional, de 21 de juny de 1985 (Llei model de CNUDMI/UNCITRAL), recomanada per l'Assemblea General a la Resolució 40/72, d'11 de desembre de 1985, «tenint en compte les exigències de la uniformitat del dret processal arbitral i les necessitats de la pràctica de l'arbitratge comercial internacional». El legislador espanyol segueix la recomanació de les Nacions Unides, acull com a base la Llei model i, a més, té en consideració els successius treballs duts a terme per aquella Comissió per tal d'incorporar els avenços tècnics i atendre les noves necessitats de la pràctica arbitral, particularment en matèria de requisits del conveni arbitral i d'adopció de mesures cautelars.
La Llei model respon a un subtil compromís entre les tradicions jurídiques europeocontinental i anglosaxona producte d'un acurat estudi del dret comparat. Per això, la seva redacció no respon plenament als cànons tradicionals del nostre ordenament, però en facilita la difusió entre operadors pertanyents a àrees econòmiques amb les quals Espanya manté actives i creixents relacions comercials.
Per tant, els agents econòmics d'aquestes àrees adquireixen més certesa sobre el contingut del règim jurídic de l'arbitratge a Espanya, cosa que facilita i fins i tot impulsa que es pactin convenis arbitrals en els quals s'estableixi el nostre país com a lloc de l'arbitratge. La Llei model és més assequible als operadors econòmics del comerç internacional, acostumats a unes normes més flexibles i adaptables a les peculiaritats de casos concrets sorgits en escenaris molt diversos.
La nova Llei es dicta amb consciència dels innegables avenços que la seva precedent, la Llei 36/1988, de 5 de desembre, d'arbitratge, va suposar per a la regulació i modernització del règim d'aquesta institució en el nostre ordenament jurídic. Durant la seva vigència s'ha produït una notable expansió de l'arbitratge al nostre país; ha augmentat molt el tipus i el nombre de relacions jurídiques, sobretot contractuals, per a les quals les parts pacten convenis arbitrals; s'ha establert l'arbitratge institucional; s'han consolidat pràctiques uniformes, sobretot en arbitratges internacionals; s'ha generat un cos de doctrina estimable; i s'ha normalitzat la utilització dels procediments judicials de suport i control de l'arbitratge.
Tanmateix, les consideracions fetes anteriorment revelen que, partint de tot el que s'ha descrit, és necessari impulsar un nou i important avenç en la regulació de la institució mitjançant la incorporació assenyalada del nostre país a l'elenc creixent d'estats que han adoptat la Llei model. A més, el temps transcorregut des de l'entrada en vigor de la Llei 36/1988 ha permès detectar-hi llacunes i imperfeccions.
L'arbitratge és una institució que, sobretot en el seu vessant comercial internacional, ha d'evolucionar al mateix ritme que el tràfic jurídic, sota pena de quedar-se desfasada. La legislació interna d'un país en matèria d'arbitratge ha d'oferir avantatges o incentius a les persones físiques i jurídiques perquè optin per aquesta via de resolució de conflictes i perquè l'arbitratge es desenvolupi en el territori d'aquest Estat i d'acord amb les seves normes. Per tant, tant les necessitats de millora i seguiment de l'evolució de l'arbitratge, com l'acomodació a la Llei model fan necessària la promulgació d'aquesta Llei II.
La nova regulació se sistematitza en nou títols. El títol I conté les disposicions generals sobre arbitratge.
L'article 1 determina l'àmbit d'aplicació de la Llei sobre la base dels criteris següents:
En primer lloc, s'exceptuen, com no podia ser d'una altra manera, les disposicions contingudes en convenis internacionals dels quals Espanya sigui part.
En segon lloc, respecte a la contraposició entre arbitratge ordinari i arbitratges especials, aquesta Llei pretén ser una llei general, aplicable, per tant, íntegrament a tots els arbitratges que no tinguin una regulació especial; però també supletòriament als arbitratges que la tinguin, excepte en tot allò que les seves especialitats s'oposin al que preveu aquesta Llei o llevat que alguna norma legal disposi expressament la seva inaplicabilitat.
En tercer lloc, respecte a la contraposició entre arbitratge intern i arbitratge internacional, aquesta Llei opta clarament per una regulació unitària d'ambdós. Dins el que s'ha anomenat l'alternativa entre dualisme (que l'arbitratge internacional sigui regulat totalment o en gran manera per preceptes diferents que l'arbitratge intern) i monisme (que, llevat de comptades excepcions, els mateixos preceptes s'apliquin de la mateixa manera a l'arbitratge intern i internacional), la llei segueix el sistema monista. Són poques i molt justificades les normes en què l'arbitratge internacional requereix una regulació diferent de la de l'arbitratge intern. Fins i tot amb la consciència que l'arbitratge internacional respon moltes vegades a exigències diferents, aquesta Llei parteix de la base "corroborada per la tendència actual en la matèria" que una bona regulació de l'arbitratge internacional també ho ha de ser per a l'arbitratge intern, i viceversa. La Llei model, com que es gesta al si de la CNUDMI/UNCITRAL, està concebuda específicament per a l'arbitratge comercial internacional; però la seva inspiració i les seves solucions són perfectament vàlides, en la immensa majoria dels casos, per a l'arbitratge intern. Aquesta Llei segueix en aquest aspecte l'exemple d'altres legislacions estrangeres recents, que han considerat que la Llei model no només és adequada per a l'arbitratge comercial internacional, sinó per a l'arbitratge en general.
En quart lloc, la delimitació de l'àmbit d'aplicació de la Llei és territorial. No obstant això, hi ha determinats preceptes, relatius a determinats casos d'intervenció judicial, que també s'han d'aplicar als arbitratges que es duguin a terme o s'hagin dut a terme a l'estranger. El criteri, en tot cas, també és territorial, perquè es tracta de normes processals que han de ser aplicades pels nostres tribunals.
L'article 2 regula les matèries objecte d'arbitratge sobre la base del criteri de la lliure disposició, com feia la Llei 36/1988. Tanmateix, es considera innecessari que aquesta Llei contingui cap elenc, ni tan sols exemplificatiu, de matèries que no són de lliure disposició. N'hi ha prou d'establir que l'arbitrabilitat d'una controvèrsia coincideix amb la disponibilitat del seu objecte per a les parts. En principi, són qüestions arbitrables les qüestions disponibles. És concebible que per raons de política jurídica hi hagi o hi pugui haver qüestions que estiguin disponibles per a les parts i respecte de les quals es vulgui excloure o limitar el caràcter arbitrable. Però això excedeix l'àmbit d'una regulació general de l'arbitratge i pot ser objecte, si s'escau, de disposicions específiques en altres textos legals.
Respecte a les matèries objecte d'arbitratge, també s'introdueix la regla, per a l'arbitratge internacional, que els estats i els ens que en depenen no puguin fer valer les prerrogatives del seu ordenament jurídic. Es pretén amb això que, a aquests efectes, l'Estat sigui tractat exactament igual que un particular.
L'article 3 regula la determinació del caràcter internacional de l'arbitratge, que és rellevant per a l'aplicació dels articles que contenen regles especials per als arbitratges internacionals que es duguin a terme en el nostre territori. Així, s'estableix per primera vegada en la nostra ordenació en quins casos un arbitratge és internacional; cosa que ha de facilitar la interpretació i l'aplicació d'aquesta Llei en el context del tràfic jurídic internacional. A més, s'ha de tenir en compte que hi ha convenis internacionals l'aplicació dels quals exigeix una definició prèvia de l'arbitratge internacional. La determinació del caràcter internacional de l'arbitratge segueix substancialment els criteris de la Llei model. A aquests resulta convenient afegir-ne un altre: que la relació jurídica de la qual dimana la controvèrsia afecti els interessos del comerç internacional. Es tracta d'un criteri àmpliament desenvolupat en altres ordenacions, amb el qual es pretén donar cabuda a supòsits en què, encara que no hi concorrin els elements anteriorment establerts per la Llei, sigui indubtable el seu caràcter internacional tenint en compte les circumstàncies del cas. D'altra banda, la Llei evita la confusió que la pluralitat de domicilis d'una persona, admesa en altres ordenaments, podria causar a l'hora de determinar si un arbitratge és internacional o no.
L'article 4 conté una sèrie de regles d'interpretació, entre les quals tenen especial rellevància les que doten de contingut les normes legals dispositives d'aquesta Llei mitjançant la remissió, per voluntat de les parts, a la d'una institució arbitral o al contingut d'un reglament arbitral. Així, aquesta Llei parteix en la majoria de les seves regles del fet que ha de prevaler l'autonomia de la voluntat de les parts. Aquesta voluntat s'entén integrada per les decisions que pugui adoptar, si s'escau, la institució administradora de l'arbitratge, en virtut de les seves normes, o les que puguin adoptar els àrbitres, en virtut del reglament arbitral al qual les parts s'hagin sotmès. Es produeix, per tant, una mena d'integració del contingut del contracte d'arbitratge o conveni arbitral, que, a causa d'aquesta disposició, passa a ser en aquests casos un contracte normatiu. D'aquesta manera, l'autonomia privada en matèria d'arbitratge es pot manifestar tant directament, per mitjà de declaracions de voluntat de les parts, com indirectament, mitjançant la declaració de voluntat que l'arbitratge sigui administrat per una institució arbitral o es regeixi per un reglament arbitral. En aquest sentit, l'expressió institució arbitral fa referència a qualsevol entitat, centre o organització de les característiques previstes que tingui un reglament d'arbitratge i, d'acord amb aquest, es dediqui a l'administració d'arbitratges. Però es precisa que les parts es poden sotmetre a un reglament concret sense encomanar l'administració de l'arbitratge a una institució, cas en què el reglament arbitral també integra la voluntat de les parts.
L'article 5 estableix les regles sobre notificacions, comunicacions i còmput de terminis, que s'apliquen tant a les actuacions tendents a posar en marxa l'arbitratge, com al conjunt de la seva tramitació. Es regulen la forma, el lloc i el temps de les notificacions i les comunicacions. Respecte al còmput dels terminis per dies, es disposa que es tracta de dies naturals. Aquesta regla no és aplicable al si dels procediments judicials de suport o control de l'arbitratge, en què regeixen les normes processals, però sí als terminis establerts, si s'escau, per a la iniciació dels procediments esmentats, com ara l'exercici de l'acció d'anul.lació del laude.
L'article 6 conté una disposició sobre renúncia tàcita a les facultats d'impugnació, directament inspirada -com tantes altres- en la Llei model, que obliga les parts a l'arbitratge en la denúncia tempestiva i immediata de les violacions de normes dispositives, és a dir, aplicables en defecte de voluntat de les parts.
L'article 7, sobre intervenció judicial en l'arbitratge, és un corol.lari de l'anomenat efecte negatiu del conveni arbitral, que impedeix que els tribunals coneguin de les controvèrsies sotmeses a arbitratge.
D'aquesta manera, la intervenció judicial en els assumptes sotmesos a arbitratge s'ha de limitar als procediments de suport i control, expressament previstos per la Llei.
L'article 8 conté, directament o per remissió, les normes de competència objectiva i territorial per al coneixement de tots els procediments de suport i control de l'arbitratge, fins i tot d'aquells que no estan regulats en aquesta Llei, sinó en la d'enjudiciament civil. Per a l'exequàtur de laudes estrangers s'atribueix competència a les audiències provincials, en comptes de fer-ho -com fins ara- a la Sala Primera del Tribunal Suprem, amb la finalitat de descarregar-la i guanyar celeritat III.
El títol II regula els requisits i efectes del conveni arbitral, sense perjudici de l'aplicació de les normes generals sobre contractes en tot el que no preveu específicament aquesta Llei. En línies generals, la Llei intenta perfeccionar la legislació anterior, i precisa alguns punts que s'havien revelat problemàtics.
S'han de destacar algunes novetats introduïdes respecte als requisits de forma del conveni arbitral. La Llei reforça el criteri antiformalista. Així, encara que es manté l'exigència que el conveni consti per escrit i es preveuen les diverses modalitats de constància escrita, s'estén el compliment d'aquest requisit en els convenis arbitrals pactats en suports que deixin constància, no necessàriament escrita, del seu contingut i que en permetin la consulta posterior. Així es dóna cabuda a l'ús de nous mitjans de comunicació i noves tecnologies i se'n reconeix la validesa. També es consagra la validesa de l'anomenada clàusula arbitral per referència, és a dir, la que no consta en el document contractual principal, sinó en un document separat, però s'entén incorporada al contingut del primer per la referència que s'hi fa al segon. Així mateix, la voluntat de les parts sobre l'existència del conveni arbitral se superposa als seus requisits de forma.
Respecte a la llei aplicable al conveni arbitral, s'opta per una solució inspirada en el principi de conservació o criteri més favorable a la validesa del conveni arbitral. D'aquesta manera, n'hi ha prou que el conveni arbitral sigui vàlid d'acord amb qualsevol dels tres règims jurídics assenyalats a l'apartat 6 de l'article 9: les normes elegides per les parts, les aplicables al fons de la controvèrsia o el dret espanyol.
La Llei manté els anomenats efectes positiu i negatiu del conveni arbitral. Respecte a aquest últim, es manté la regla de què s'han valgut les parts i específicament el demandat per mitjà de la declinatòria. A més, es precisa que la pendència d'un procés judicial en què s'hagi interposat una declinatòria no impedeix que el procediment arbitral s'iniciï o prossegueixi; de manera que la incoació d'un procés judicial no pot ser utilitzada sense més ni més amb la finalitat de bloquejar o dificultar l'arbitratge. I s'aclareix que la sol.licitud de mesures cautelars a un tribunal no suposa de cap manera renúncia tàcita a l'arbitratge; encara que tampoc fa actuar sense més ni més l'efecte negatiu del conveni arbitral. Amb això s'aclareix qualsevol dubte que pugui subsistir sobre la possibilitat que s'acordin judicialment mesures cautelars respecte a una controvèrsia sotmesa a arbitratge, fins i tot abans que el procediment arbitral hagi començat. Aquesta possibilitat és indubtable d'acord amb la Llei d'enjudiciament civil, però és important que també es reculli en la legislació d'arbitratge. A més, dóna cobertura a una eventual sol.licitud de mesures cautelars davant un tribunal estranger respecte a un arbitratge regit per la llei espanyola IV.
El títol III es dedica a la regulació de la figura de l'àrbitre o els àrbitres. La Llei prefereix les expressions àrbitre o àrbitres a la de tribunal arbitral, que pot causar confusió amb els tribunals judicials. A més, en la major part dels preceptes la referència als àrbitres inclou tant els supòsits en què hi ha un col.legi arbitral com aquells en els quals l'àrbitre és únic.
La Llei opta per establir que, a falta d'acord de les parts, s'ha de designar un sol àrbitre. Aquesta és una opció guiada per raons d'economia. Quant a la capacitat per ser àrbitre, s'opta pel criteri de la major llibertat de les parts, com és avui la regla general als països més avançats en matèria d'arbitratge: la Llei no imposa res, llevat que es tracti de persones naturals amb capacitat d'obrar plena. Són les parts directament o les institucions arbitrals les que amb total llibertat i sense restriccions -no adequades a la realitat de l'arbitratge- designin els àrbitres. Només per als casos en què sigui necessari suplir la voluntat de les parts, la Llei preveu i regula les situacions que es poden presentar en la designació dels àrbitres, per evitar la paralització de l'arbitratge. En aquests casos és necessària l'actuació judicial, per bé que es pretén, d'una banda, que el procediment judicial pugui ser ràpid i, de l'altra, donar criteris al jutge de primera instància per fer la designació. Mostres del primer són la remissió al judici verbal i la no-recurribilitat separada de les resolucions interlocutòries que el jutjat dicti en aquest procediment, així com de la que procedeixi a la designació. Mostra del segon és la regla sobre la conveniència que als arbitratges internacionals l'àrbitre únic o el tercer àrbitre sigui de nacionalitat diferent de la de les parts.
S'ha de destacar, a més, que el jutge no està cridat en aquest procediment a realitzar, ni d'ofici ni a instància de part, un control de validesa del conveni arbitral o una verificació de l'arbitrabilitat de la controvèrsia, cosa que, si es permetés, alentiria de manera indeguda la designació i buidaria de contingut la regla segons la qual són els àrbitres els cridats a pronunciar-se, en primer terme, sobre la seva pròpia competència. Per això, el jutge només ha de desestimar la petició de nomenament d'àrbitres en el cas excepcional d'inexistència de conveni arbitral, és a dir, quan «prima facie» pugui considerar que realment no hi ha un conveni arbitral; però el jutge no està cridat en aquest procediment a fer un control dels requisits de validesa del conveni.
S'estableix el deure de tots els àrbitres, al marge de qui els hagi designat, de guardar la deguda imparcialitat i independència davant les parts en l'arbitratge. Una garantia de tot això és el seu deure de revelar a les parts qualsevol fet o circumstància susceptible de posar en dubte la seva imparcialitat o independència. S'elimina la remissió als motius d'abstenció i recusació de jutges i magistrats, perquè es considera que no sempre són adequats en matèria d'arbitratge ni cobreixen tots els supòsits, i es prefereix una clàusula general. Respecte al procediment de recusació, la premissa és una vegada més la llibertat de les parts, ja sigui per acord directe o per remissió a un reglament arbitral. En cas que manqui, s'estableix que siguin l'àrbitre o els àrbitres els que decideixin sobre la recusació, sense perjudici de poder fer valer els motius de recusació com a causa d'anul.lació del laude. Sens dubte, la possibilitat d'acudir directament als tribunals davant la decisió desestimatòria de la recusació tindria l'avantatge d'una certesa preliminar sobre la imparcialitat, però es prestaria a una utilització dilatòria d'aquesta facultat. S'estima que són molt menys freqüents els supòsits en els quals una recusació és desestimada indegudament i dóna lloc a la nul.litat de tot el procediment arbitral que els casos en què es formularien pretensions immediates davant l'autoritat judicial amb la finalitat de dilatar el procediment.
La Llei també s'ocupa d'altres casos que poden conduir a la cessació d'algun dels àrbitres en les seves funcions i al nomenament de substitut. Es preveu la possibilitat que en aquests casos s'hagin de repetir actuacions practicades, però no s'hi obliga V.
El títol IV es dedica a la important qüestió de la competència dels àrbitres.
L'article 22 estableix la regla, capital per a l'arbitratge, que els àrbitres tenen potestat per decidir sobre la seva competència. És la regla que la doctrina ha batejat amb l'expressió alemanya "Kompetenz-Kompetenz" i que la Llei de 1988 consagrava en termes menys precisos. Aquesta regla inclou el que es coneix com a separabilitat del conveni arbitral respecte al contracte principal, en el sentit que la validesa del conveni arbitral no depèn de la del contracte principal i que els àrbitres tenen competència per jutjar fins i tot sobre la validesa del conveni arbitral. A més, sota el terme genèric de competència s'han d'entendre incloses no només les qüestions que estrictament són tals, sinó qualssevol qüestions que puguin obstar a un pronunciament de fons sobre la controvèrsia (llevat de les relatives a les persones dels àrbitres, que tenen el seu tractament propi). La Llei estableix la càrrega que les qüestions relatives a la competència dels àrbitres siguin plantejades «a limine». S'ha de ressaltar que el fet que una de les parts col.labori activament en la designació dels àrbitres no suposa cap tipus de renúncia tàcita a fer valer la incompetència objectiva d'aquests. És una conseqüència lògica de la regla de "Kompetenz-Kompetenz": si són els àrbitres els que han de decidir sobre la seva pròpia competència, la part simplement està contribuint a designar el que o els que poden decidir sobre aquesta competència. El contrari abocaria la part a una situació absurda: hauria de romandre passiva durant la designació dels àrbitres per poder al.legar després la seva falta de competència sobre la controvèrsia. La regla de l'al.legació prèvia de les qüestions relatives a la competència dels àrbitres té una raonable modulació en els casos en què l'al.legació tardana està justificada, a judici dels àrbitres, en la mesura que la part no va poder fer aquesta al.legació anteriorment i que la seva actitud durant el procediment no pot ser interpretada com una acceptació de la competència dels àrbitres. Queda a l'apreciació dels àrbitres la conveniència que les qüestions relatives a la seva competència siguin resoltes amb caràcter previ o juntament amb les qüestions de fons. La Llei parteix de la base que els àrbitres poden dictar tants laudes com considerin necessaris, ja sigui per resoldre qüestions processals o de fons; o dictar un sol laude que les resolgui totes.
L'article 23 incorpora una de les principals novetats de la Llei: la potestat dels àrbitres per adoptar mesures cautelars. Aquesta potestat pot ser exclosa per les parts, directament o per remissió a un reglament arbitral; però en un altre cas es considera que l'accepten. La Llei ha considerat preferible no entrar a determinar l'àmbit d'aquesta potestat cautelar. Òbviament, els àrbitres no tenen potestat executiva, per la qual cosa per a l'execució de les mesures cautelars és necessari recórrer a l'autoritat judicial, en els mateixos termes que si es tractés d'un laude sobre el fons. Tanmateix, si dins l'activitat cautelar s'ha de distingir entre el vessant declaratiu i l'executiu, aquesta Llei reconeix als àrbitres la primera, llevat que hi hagi un acord en contra de les parts. Aquesta norma no deroga ni restringeix la possibilitat, que preveuen els articles 8 i 11 d'aquesta Llei i la Llei d'enjudiciament civil, que la part interessada insti a l'autoritat judicial l'adopció de mesures cautelars. Les potestats arbitral i judicial en matèria cautelar són alternatives i concurrents, sense perjudici del joc del principi de bona fe processal VI.
El títol V regula les actuacions arbitrals. La Llei torna a partir del principi d'autonomia de la voluntat i estableix com a únics límits a aquest i a l'actuació dels àrbitres el dret de defensa de les parts i el principi d'igualtat, que s'erigeixen en valors fonamentals de l'arbitratge com a procés que és. Garantit el respecte a aquestes normes bàsiques, les regles que s'estableixen sobre el procediment arbitral són dispositives i, per tant, només són aplicables si les parts no han acordat res directament o per la seva acceptació d'un arbitratge institucional o d'un reglament arbitral. D'aquesta manera, les opcions de política jurídica subjacents en aquests preceptes queden subordinades sempre a la voluntat de les parts.
Respecte al lloc de l'arbitratge, s'ha de destacar que es permet la celebració d'audiències i de deliberacions en una seu diferent de la de l'arbitratge. La determinació del lloc o la seu de l'arbitratge és jurídicament rellevant en molts aspectes, però la fixació no ha de suposar rigidesa per al desenvolupament del procediment.
L'inici de l'arbitratge es fixa en el moment en què una part rep el requeriment de l'altra de sotmetre la controvèrsia a decisió arbitral. Sembla lògic que els efectes jurídics propis de l'inici de l'arbitratge es produeixin en aquell moment, fins i tot encara que no estigui perfectament delimitat l'objecte de la controvèrsia. Les solucions alternatives permetrien actuacions tendents a dificultar el procediment.
La determinació de l'idioma o els idiomes de l'arbitratge correspon lògicament a les parts i, si no, als àrbitres. No obstant això, llevat que alguna de les parts s'hi oposi, es permet que s'aportin documents o es practiquin actuacions en una llengua no oficial de l'arbitratge sense necessitat de traducció. Amb això es consagra una regla pràctica molt estesa, que admet l'aportació de documents o declaracions en un altre idioma.
En l'arbitratge no es reprodueixen necessàriament sempre les posicions processals activa i passiva d'un procés judicial; o no en els mateixos termes. Al cap i a la fi, la determinació de l'objecte de la controvèrsia, sempre dins l'àmbit del conveni arbitral, es produeix de manera progressiva. Tanmateix, la pràctica arbitral demostra que qui inicia l'arbitratge formula en tot cas una pretensió davant la part o les parts contràries, i es converteix, per tant, en actor; i això sense perjudici que el demandat pugui reconvenir. Per tant, sembla raonable que, sense perjudici de la llibertat de les parts, el procediment arbitral s'estructuri sobre la base d'una dualitat de posicions entre demandant i demandat. Tanmateix, aquesta conveniència ha de ser flexibilitzada a l'hora de configurar els requisits dels actes de les parts en defensa de les seves respectives posicions. D'aquesta manera, no s'estableixen pròpiament requisits de forma i contingut dels escrits d'al.legacions de les parts. La funció de la demanda i de la contestació a què es refereix l'article 29 no és sinó la d'il.lustrar els àrbitres sobre l'objecte de la controvèrsia, sense perjudici d'al.legacions ulteriors. Aquí no entren en joc les regles pròpies dels processos judicials quant a requisits de demanda i contestació, documents que s'han d'adjuntar o preclusió. El procediment arbitral, fins i tot en cas que no hi hagi un acord de les parts, es configura amb gran flexibilitat, d'acord amb les exigències de la institució.
Aquesta flexibilitat també es dóna en el desenvolupament ulterior del procediment. Pot ser que el procediment sigui en alguns casos predominantment escrit, si les circumstàncies del cas no exigeixen la celebració d'audiències. Tanmateix, la regla és la celebració d'audiències per a la pràctica de proves. La Llei intenta evitar, a més, que la inactivitat de les parts pugui paralitzar l'arbitratge o comprometre la validesa del laude.
La fase probatòria de l'arbitratge també està presidida per la màxima llibertat de les parts i dels àrbitres -sempre que es respectin el dret de defensa i el principi d'igualtat- i per la màxima flexibilitat. La Llei estableix únicament normes sobre la prova pericial, de singular importància en l'arbitratge contemporani, aplicables en defecte de voluntat de les parts. Aquestes normes estan encaminades a permetre tant els dictàmens emesos per perits designats directament per les parts, com els emesos per perits designats, d'ofici o a instància de part, pels àrbitres, i a garantir la deguda contradicció respecte de la perícia.
També es regula l'assistència judicial per a la pràctica de proves, que és una de les funcions tradicionals de suport judicial en l'arbitratge. L'assistència no ha de consistir necessàriament en el fet que el tribunal practiqui determinades proves; en determinats casos, n'hi ha prou amb altres mesures que permetin als àrbitres practicar-les per ells mateixos, com ara mesures d'assegurament o requeriments d'exhibició de documents VII.
El títol VI es dedica al laude i a altres possibles formes d'acabament del procediment arbitral. L'article 34 regula la important qüestió de quines normes s'han d'aplicar en la resolució del fons de la controvèrsia, sobre la base dels criteris següents:
1r) La premissa és, una vegada més, com en la Llei de 1988, la llibertat de les parts.
2n) S'inverteix la regla que la Llei de 1988 contenia a favor de l'arbitratge d'equitat. La preferència per l'arbitratge de dret en cas que no hi hagi un acord de les parts és l'orientació més generalitzada en el panorama comparat. A més, és molt discutible que la voluntat de les parts de sotmetre's a arbitratge, sense més especificacions, pugui presumir-se que inclogui la del fet que la controvèrsia sigui resolta en equitat i no sobre la base dels mateixos criteris jurídics que si hagués de resoldre un tribunal. L'arbitratge d'equitat queda limitat als casos en els quals les parts ho hagin pactat expressament, ja sigui per mitjà d'una remissió literal a l'«equitat», o a termes similars com ara decisió «en consciència», «ex aequo et bono», o que l'àrbitre actua com a «amigable componedor». No obstant això, si les parts autoritzen la decisió en equitat i alhora assenyalen normes jurídiques aplicables, els àrbitres no poden ignorar aquesta última indicació. 3r) Seguint l'orientació de les ordenacions més avançades, se suprimeix l'exigència que el dret aplicable hagi de tenir relació amb la relació jurídica o amb la controvèrsia, perquè es tracta d'un requisit de contorns difusos i difícil control. 4t) La Llei prefereix l'expressió «normes jurídiques aplicables» a la de «dret aplicable», en la mesura que aquesta última sembla englobar l'exigència de remissió a un ordenament jurídic concret d'un Estat, quan en alguns casos el que s'ha d'aplicar són normes de diverses ordenacions o regles comunes del comerç internacional. 5è) La Llei no subjecta els àrbitres a un sistema de regles de conflicte.
En l'adopció de decisions, quan es tracta d'un col.legi arbitral, i sense perjudici de les regles que directament o indirectament puguin fixar les parts, es manté la lògica regla de la majoria i la que estableix que a falta de decisió majoritària decideix el president. S'introdueix la norma que permet habilitar el president per decidir qüestions de procediment; a aquests efectes, s'entén com a tal no qualssevol qüestions diferents al fons de la controvèrsia, sinó, més limitadament, les relatives a la mera tramitació o impuls processals.
Es preveu la possibilitat que els àrbitres dictin un laude sobre la base del contingut d'un acord previ assolit per les parts. Aquesta previsió, que es podria considerar innecessària -perquè les parts tenen poder de disposició sobre l'objecte de la controvèrsia-, no ho és, perquè per mitjà de la seva incorporació a un laude el contingut de l'acord adquireix l'eficàcia jurídica d'aquell. Els àrbitres no poden rebutjar aquesta petició discrecionalment, sinó només per una causa jurídica fonamentada. La Llei no fa sinó donar cobertura legal a una cosa freqüent a la pràctica i que no mereix cap objecció.
Quant al contingut del laude, s'ha de destacar el reconeixement legal de la possibilitat de dictar laudes parcials, que poden versar sobre alguna part del fons de la controvèrsia o sobre altres qüestions, com ara la competència dels àrbitres o mesures cautelars. La Llei pretén donar cabuda a fórmules flexibles de resolució dels litigis que són comunes a la pràctica arbitral. Així, per exemple, que primer es decideixi sobre si hi ha responsabilitat del demandat i només després es decideixi, si és el cas, la quantia de la condemna. El laude parcial té el mateix valor que el laude definitiu i, respecte a la qüestió que resol, el seu contingut és invariable.
Respecte a la forma del laude, s'ha de destacar que -anàlogament al que es disposa per al conveni arbitral la Llei permet no només que el laude consti per escrit en suports electrònics, òptics o d'un altre tipus, sinó també que no consti de manera escrita, sempre que en tot cas quedi constància del seu contingut i sigui accessible per a la seva consulta ulterior. Tant en la regulació dels requisits de forma del conveni arbitral, com en la dels del laude, la Llei considera necessari admetre la utilització de qualssevol tecnologies que compleixin els requisits assenyalats. Per tant, es poden fer arbitratges en els quals s'utilitzin tan sols suports informàtics, electrònics o digitals, si les parts així ho consideren convenient.
La Llei introdueix la novetat que el termini per emetre el laude, si no hi ha acord de les parts, es computi des de la presentació de la contestació o des de l'expiració del termini per presentar-la. Aquesta novetat respon a la necessitat que la celeritat pròpia de l'arbitratge sigui adequada a les exigències pràctiques. Un termini de sis mesos des de l'acceptació dels àrbitres s'ha revelat en no pocs casos de compliment impossible, i de vegades obliga a fer una tramitació excessivament ràpida o a ometre determinats actes d'al.legació o, sobretot, de prova, per l'exigència de complir el termini per dictar el laude. La Llei considera que també és raonable que la pròrroga del termini pugui ser acordada pels àrbitres directament i que no necessiti l'acord de totes les parts. El fre a un possible endarreriment injustificat en la decisió de la controvèrsia està, entre altres causes, en la responsabilitat dels àrbitres.
En matèria de condemna a costes, s'introdueixen determinades precisions sobre el possible contingut.
Se suprimeix el caràcter preceptiu de la protocol.lització notarial del laude. Aquesta exigència és desconeguda en pràcticament totes les legislacions d'arbitratge, per la qual cosa s'opta per no mantenir-la, llevat que alguna de les parts ho demani abans que el laude es notifiqui, perquè ho considera convenient als seus interessos. Per tant, el laude és vàlid i eficaç encara que no hagi estat protocol.litzat, de manera que el termini per exercir l'acció d'anul.lació transcorre des de la seva notificació, sense que sigui necessari que la protocol.lització, quan hagi estat demanada, precedeixi la notificació. I tampoc la força executiva del laude es fa dependre de la protocol.lització, tot i que en el procés d'execució, arribat el cas, l'executat pot fer valer per via d'oposició la falta d'autenticitat del laude, supòsit que es pot presumir excepcional.
La Llei preveu determinades formes d'acabament anormal del procediment arbitral i dóna resposta al problema de l'extensió del deure dels àrbitres de custòdia de les actuacions.
En la regulació de la correcció i aclariment del laude es modifiquen els terminis, per fer-los més adequats a la realitat, i es distingeix en funció de si l'arbitratge és intern o internacional, perquè en aquest últim cas pot passar que les dificultats de deliberació dels àrbitres en un mateix lloc siguin més grans. A més, s'introdueix la figura del complement del laude per suplir omissions VIII.
El títol VII regula l'anul.lació i revisió del laude. Respecte de l'anul×ació, s'evita l'expressió «recurs», perquè és tècnicament incorrecta. El que s'inicia amb l'acció d'anul.lació és un procés d'impugnació de la validesa del laude. Se segueix partint de la base que els motius d'anul×ació del laude han de ser taxats i no han de permetre, com a regla general, una revisió del fons de la decisió dels àrbitres. L'elenc dels motius i la seva apreciabilitat d'ofici o només a instància de part s'inspiren en la Llei model. S'amplia el termini per a l'exercici de l'acció d'anul.lació, cosa que no ha de perjudicar la part que hagi obtingut pronunciaments de condemna al seu favor, perquè el laude, fins i tot impugnat, té força executiva.
El procediment per a l'exercici de l'acció d'anul.lació intenta conjugar les exigències de rapidesa i de millor defensa de les parts. Així, després d'una demanda i una contestació escrites, se segueixen els tràmits del judici verbal. IX.
El títol VIII es dedica a l'execució forçosa del laude. En realitat, la Llei d'enjudiciament civil conté totes les normes, tant generals com específiques, sobre aquesta matèria. Aquesta Llei s'ocupa únicament de la possibilitat d'execució forçosa del laude durant la pendència del procediment en el qual s'exerceixi l'acció d'anul.lació. La Llei opta per atribuir força executiva al laude, encara que sigui objecte d'impugnació. No tindria cap sentit que l'executivitat del laude depengués de la seva fermesa en una ordenació que permet àmpliament l'execució provisional de sentències. L'executivitat del laude no ferm queda matisada per la facultat de l'executat d'obtenir la suspensió de l'execució mitjançant la prestació de caució per respondre del que es deu, més les costes i els danys i perjudicis derivats de la demora en l'execució. Es tracta d'una regulació que intenta ponderar els interessos de l'executant i l'executat. X.
El títol IX regula l'exequàtur de laudes estrangers, compost per un únic precepte en el qual, a més de mantenir-se la definició de laude estranger com aquell que no ha estat dictat a Espanya, es fa una remissió als convenis internacionals en els quals Espanya sigui part i, sobretot, al Conveni de Nova York de 1958.
Com que Espanya no ha formulat cap reserva a aquest conveni, és aplicable amb independència de la naturalesa comercial o no de la controvèrsia i de si el laude ha estat o no dictat en un Estat part en el conveni. Això significa que l'àmbit d'aplicació del Conveni de Nova York a Espanya fa innecessari un règim legal intern d'exequàtur de laudes estrangers, sense perjudici del que puguin disposar altres convenis internacionals més favorables.

Article 1. Àmbit d'aplicació.
1. Aquesta Llei s'aplica als arbitratges el lloc dels quals estigui dins el territori espanyol, siguin de caràcter intern o internacional, sense perjudici del que estableixin tractats dels quals Espanya sigui part o lleis que continguin disposicions especials sobre arbitratge.
2. Les normes que contenen els apartats 3, 4 i 6 de l'article 8, l'article 9, excepte l'apartat 2, els articles 11 i 23, i els títols VIII i IX d'aquesta Llei s'apliquen encara que el lloc de l'arbitratge estigui fora d'Espanya.
3. Aquesta Llei és aplicable supletòriament als arbitratges que preveuen altres lleis.
4. Queden exclosos de l'àmbit d'aplicació d'aquesta Llei els arbitratges laborals.
Article 2. Matèries objecte d'arbitratge.
1. Són susceptibles d'arbitratge les controvèrsies sobre matèries de lliure disposició d'acord amb el dret.
2. Quan l'arbitratge sigui internacional i una de les parts sigui un Estat o una societat, organització o empresa controlada per un Estat, aquesta part no pot invocar les prerrogatives del seu propi dret per sostreure's a les obligacions dimanants del conveni arbitral.
Article 3. Arbitratge internacional.
1. L'arbitratge té caràcter internacional quan hi concorri alguna de les circumstàncies següents:
a) Que, en el moment de celebració del conveni arbitral, les parts tinguin els domicilis en estats diferents.
b) Que el lloc de l'arbitratge, determinat en el conveni arbitral o d'acord amb aquest, el lloc de compliment d'una part substancial de les obligacions de la relació jurídica de la qual dimani la controvèrsia o el lloc amb el qual aquesta tingui una relació més estreta, estigui situat fora de l'Estat en el qual les parts tinguin els domicilis.
c) Que la relació jurídica de la qual dimani la controvèrsia afecti interessos del comerç internacional.
2. Als efectes del que disposa l'apartat anterior, si alguna de les parts té més d'un domicili, cal atenir-se al que tingui una relació més estreta amb el conveni arbitral; i si una part no té cap domicili, cal atenir-se a la seva residència habitual.
Article 4. Regles d'interpretació.
Quan una disposició d'aquesta Llei:
a) Deixi a les parts la facultat de decidir lliurement sobre un tema, aquesta facultat comprèn la d'autoritzar un tercer, inclosa una institució arbitral, perquè adopti aquesta decisió, excepte en el cas que preveu l'article 34.
b) Es refereixi al conveni arbitral o a qualsevol altre acord entre les parts, s'entén que integren el seu contingut les disposicions del reglament d'arbitratge al qual les parts s'hagin sotmès.
c) Es refereixi a la demanda, també s'aplica a la reconvenció, i quan es refereixi a la contestació, també s'aplica a la contestació a aquesta reconvenció, excepte en els casos que preveuen el paràgraf a) de l'article 31 i el paràgraf a) de l'apartat 2 de l'article 38.
Article 5. Notificacions, comunicacions i còmput de terminis.
Llevat que hi hagi un acord en contra de les parts i amb l'exclusió, en tot cas, dels actes de comunicació efectuats dins un procediment judicial, s'apliquen les disposicions següents:
a) Qualsevol notificació o comunicació es considera rebuda el dia en què hagi estat lliurada personalment al destinatari o en què hagi estat lliurada al domicili, residència habitual, establiment o adreça. Així mateix, és vàlida la notificació o comunicació realitzada per tèlex, fax o un altre mitjà de telecomunicació electrònic, telemàtic o d'una altra classe semblant que permetin la tramesa i la recepció d'escrits i documents que deixi constància de la tramesa i recepció i que hagin estat designats per l'interessat. En el cas que no es descobreixi, després d'una indagació raonable, cap d'aquests llocs, es considera rebuda el dia en què hagi estat lliurada o s'hagi intentat el lliurament, per correu certificat o qualsevol altre mitjà que deixi constància, a l'últim domicili, residència habitual, adreça o establiment coneguts del destinatari.
b) Els terminis establerts en aquesta Llei es computen des de l'endemà del dia de recepció de la notificació o comunicació. Si l'últim dia del termini és dia festiu en el lloc de recepció de la notificació o comunicació, es prorroga fins al primer dia feiner següent. Quan dins un termini s'hagi de presentar un escrit, el termini s'entén acomplert si l'escrit es remet dins d'aquell, encara que la recepció es produeixi posteriorment. Els terminis establerts per dies es computen per dies naturals.
Article 6. Renúncia tàcita a les facultats d'impugnació.
Si una part, tot i conèixer la infracció d'alguna norma dispositiva d'aquesta Llei o d'algun requisit del conveni arbitral, no la denuncia dins el termini previst per fer-ho o, si no, tan aviat com li sigui possible, es considera que renuncia a les facultats d'impugnació que preveu aquesta Llei.
Article 7. Intervenció judicial.
En els assumptes que es regeixin per aquesta Llei no intervé cap tribunal, excepte en els casos en què aquesta així ho disposi.
Article 8. Tribunals competents per a les funcions de suport i control de l'arbitratge.
1. Per al nomenament judicial d'àrbitres és competent el jutjat de primera instància del lloc de l'arbitratge; si aquest encara no està determinat, el del domicili o residència habitual de qualsevol dels demandats; si cap d'aquests no té domicili o residència habitual a Espanya, el del domicili o residència habitual de l'actor, i si aquest tampoc en té a Espanya, el de la seva elecció.
2. Per a l'assistència judicial en la pràctica de proves és competent el jutjat de primera instància del lloc de l'arbitratge o el del lloc on s'ha de prestar l'assistència.
3. Per a l'adopció judicial de mesures cautelars és tribunal competent el del lloc en el qual el laude hagi de ser executat i, si no, el del lloc on les mesures hagin de produir la seva eficàcia, de conformitat amb el que preveu l'article 724 de la Llei d'enjudiciament civil.
4. Per a l'execució forçosa del laude és competent el jutjat de primera instància del lloc en el qual s'hagi dictat, d'acord amb el que preveu l'apartat 2 de l'article 545 de la Llei d'enjudiciament civil i, si s'escau, el que preveu l'article 958 de la Llei d'enjudiciament civil de 1881.
5. Per conèixer de l'acció d'anul.lació del laude és competent l'Audiència Provincial del lloc on aquell s'hagi dictat.
6. Per a l'exequàtur de laudes estrangers és competent l'òrgan judicial al qual l'ordenació processal civil atribueixi l'execució de les sentències dictades pels tribunals estrangers.

Article 9. Forma i contingut del conveni arbitral.
1. El conveni arbitral, que pot adoptar la forma de clàusula incorporada a un contracte o d'acord independent, ha d'expressar la voluntat de les parts de sotmetre a arbitratge totes o algunes de les controvèrsies que hagin sorgit o puguin sorgir respecte a una determinada relació jurídica, contractual o no contractual.
2. Si el conveni arbitral està contingut en un contracte d'adhesió, la validesa de l'esmentat conveni i la seva interpretació es regeixen pel que disposen les normes aplicables a aquell tipus de contracte.
3. El conveni arbitral ha de constar per escrit, en un document signat per les parts o en un intercanvi de cartes, telegrames, tèlex, fax o altres mitjans de telecomunicació que deixin constància de l'acord.
Es considera acomplert aquest requisit quan el conveni arbitral consti i sigui accessible per a la seva consulta ulterior en suport electrònic, òptic o d'un altre tipus.
4. Es considera incorporat a l'acord entre les parts el conveni arbitral que consti en un document al qual aquestes s'hagin remès en qualsevol de les formes establertes a l'apartat anterior.
5. Es considera que hi ha conveni arbitral quan en un intercanvi d'escrits de demanda i contestació la seva existència sigui afirmada per una part i no hagi estat negada per l'altra.
6. Quan l'arbitratge és internacional, el conveni arbitral és vàlid i la controvèrsia és susceptible d'arbitratge si compleixen els requisits establerts per les normes jurídiques escollides per les parts per regir el conveni arbitral, o per les normes jurídiques aplicables al fons de la controvèrsia, o pel dret espanyol.
Article 10. Arbitratge testamentari.
També és vàlid l'arbitratge instituït per disposició testamentària per solucionar diferències entre hereus no forçosos o legataris per qüestions relatives a la distribució o administració de l'herència.
Article 11. Conveni arbitral i demanda quant al fons davant d'un tribunal.
1. El conveni arbitral obliga les parts a complir el que estigui estipulat i impedeix que els tribunals coneguin de les controvèrsies sotmeses a arbitratge, sempre que la part a la qual interessi ho invoqui mitjançant declinatòria.
2. La declinatòria no impedeix la iniciació o prossecució de les actuacions arbitrals.
3. El conveni arbitral no impedeix a cap de les parts, abans de les actuacions arbitrals o durant la seva tramitació, sol.licitar a un tribunal l'adopció de mesures cautelars ni a aquest concedir-los-les.

Article 12. Nombre d'àrbitres.
Les parts poden fixar lliurement el nombre d'àrbitres, sempre que sigui senar. Si no hi ha acord, es designa un sol àrbitre.
Article 13. Capacitat per a ser àrbitre.
Poden ser àrbitres les persones naturals que estiguin en ple exercici dels seus drets civils, sempre que no els ho impedeixi la legislació a la qual puguin estar sotmesos en l'exercici de la seva professió. Llevat que hi hagi un acord en contra de les parts, la nacionalitat d'una persona no és obstacle perquè actuï com a àrbitre.
Article 14. Arbitratge institucional.
1. Les parts poden encomanar l'administració de l'arbitratge i la designació d'àrbitres a:
a) Corporacions de dret públic que puguin exercir funcions arbitrals, segons les seves normes reguladores, i en particular el Tribunal de Defensa de la Competència.
b) Associacions i entitats sense ànim de lucre en els estatuts de les quals es prevegin funcions arbitrals.
2. Les institucions arbitrals han d'exercir les seves funcions d'acord amb els seus propis reglaments.
Article 15. Nomenament dels àrbitres.
1. En els arbitratges interns que no s'hagin de decidir en equitat d'acord amb l'article 34, es requereix la condició d'advocat en exercici, llevat que hi hagi un acord exprés en contra.
2. Les parts poden acordar lliurement el procediment per a la designació dels àrbitres, sempre que no es vulneri el principi d'igualtat. Si no hi ha acord, s'apliquen les regles següents:
a) En l'arbitratge amb un sol àrbitre, aquest és nomenat pel tribunal competent a petició de qualsevol de les parts.
b) En l'arbitratge amb tres àrbitres, cada part en nomena un i els dos àrbitres així designats nomenen el tercer, que actua com a president del col.legi arbitral. Si una part no nomena l'àrbitre dins els 30 dies següents a la recepció del requeriment de l'altra perquè ho faci, la designació de l'àrbitre la fa el tribunal competent, a petició de qualsevol de les parts. El mateix s'aplica quan els àrbitres designats no aconsegueixin posar-se d'acord sobre el tercer àrbitre dins els 30 dies a comptar de l'última acceptació.
En cas de pluralitat de demandants o de demandats, aquests han de nomenar un àrbitre i aquells un altre.
Si els demandants o els demandats no es posen d'acord sobre l'àrbitre que els correspon nomenar, tots els àrbitres són designats pel tribunal competent a petició de qualsevol de les parts.
c) En l'arbitratge amb més de tres àrbitres, tots són nomenats pel tribunal competent a petició de qualsevol de les parts.
3. Si no és possible designar àrbitres per mitjà del procediment acordat per les parts, qualsevol d'aquestes pot sol.licitar al tribunal competent el nomenament dels àrbitres o, si s'escau, l'adopció de les mesures necessàries per fer-ho.
4. Les pretensions que s'exerceixin en relació amb el que preveuen els apartats anteriors se substancien pels cursos del judici verbal.
5. El tribunal pot rebutjar únicament la petició formulada quan apreciï que, dels documents aportats, no en resulta l'existència d'un conveni arbitral.
6. Si procedeix la designació d'àrbitres pel tribunal, aquest ha de confeccionar una llista amb tres noms per cada àrbitre que hagi de ser nomenat. En confeccionar la llista el tribunal ha de tenir en compte els requisits establerts per les parts per a ser àrbitre i prendre les mesures necessàries per garantir la seva independència i imparcialitat. En cas que designi un sol àrbitre o un tercer àrbitre, el tribunal també ha de tenir en compte la conveniència de nomenar un àrbitre de nacionalitat diferent a la de les parts i, si s'escau, a la dels àrbitres designats, a la vista de les circumstàncies concurrents. A continuació, s'ha de procedir al nomenament dels àrbitres mitjançant un sorteig.
7. Contra les resolucions definitives que decideixin sobre les qüestions atribuïdes en aquest article al tribunal competent no es pot presentar cap recurs, llevat d'aquelles que rebutgin la petició formulada de conformitat amb el que estableix l'apartat 5.
Article 16. Acceptació dels àrbitres.
Llevat que les parts hagin disposat una altra cosa, cada àrbitre, dins el termini de 15 dies a comptar de l'endemà de la comunicació del nomenament, ha de comunicar la seva acceptació a qui el va designar. Si en el termini establert no comunica l'acceptació, s'entén que no accepta el nomenament.
Article 17. Motius d'abstenció i recusació.
1. Qualsevol àrbitre ha de ser i romandre durant l'arbitratge independent i imparcial. En tot cas, no pot mantenir amb les parts cap relació personal, professional o comercial.
2. La persona proposada per a ser àrbitre ha de revelar totes les circumstàncies que poden donar lloc a dubtes justificats sobre la seva imparcialitat i independència. L'àrbitre, a partir del seu nomenament, ha de revelar a les parts sense demora qualsevol circumstància sobrevinguda.
En qualsevol moment de l'arbitratge qualsevol de les parts pot demanar als àrbitres l'aclariment de les seves relacions amb algunes de les altres parts.
3. Un àrbitre només pot ser recusat si hi concorren circumstàncies que donin lloc a dubtes justificats sobre la seva imparcialitat o independència, o si no té les qualificacions convingudes per les parts. Una part només pot recusar l'àrbitre nomenat per ella mateixa, o en el nomenament del qual hagi participat, per causes de les quals hagi tingut coneixement després de la designació.
Article 18. Procediment de recusació.
1. Les parts poden acordar lliurement el procediment de recusació dels àrbitres.
2. Si no hi ha d'acord, la part que recusi un àrbitre ha d'exposar els motius dins els quinze dies següents a aquell en què tingui coneixement de l'acceptació o de qualsevol de les circumstàncies que puguin donar lloc a dubtes justificats sobre la seva imparcialitat o independència. Llevat que l'àrbitre recusat renunciï al seu càrrec o que l'altra part accepti la recusació, correspon als àrbitres decidir sobre aquesta.
3. Si no prospera la recusació plantejada d'acord amb el procediment acordat per les parts o el que estableix l'apartat anterior, la part recusant pot fer valer, si s'escau, la recusació en impugnar el laude.
Article 19. Falta o impossibilitat d'exercici de les funcions.
1. Quan un àrbitre es vegi impedit de fet o de dret per a exercir les seves funcions, o per qualsevol altre motiu no les exerceixi dins un termini raonable, cessa en el càrrec si renuncia o si les parts n'acorden la remoció. Si hi ha desacord sobre la remoció i les parts no han estipulat un procediment per salvar el desacord s'apliquen les regles següents:
a) La pretensió de remoció se substancia pels tràmits del judici verbal. Es pot acumular la sol.licitud de nomenament d'àrbitres, en els termes que preveuen l'article 15, per al cas que es consideri la de remoció.
Contra les resolucions definitives que es dictin no es pot presentar cap recurs.
b) En l'arbitratge amb pluralitat d'àrbitres els altres àrbitres decideixen la qüestió. Si no poden assolir una decisió, s'aplica el que disposa el paràgraf anterior.
2. La renúncia d'un àrbitre al seu càrrec o l'acceptació per una de les parts del seu cessament, d'acord amb el que disposa aquest article o l'apartat 2 de l'article anterior, no es considera un reconeixement de la procedència de cap dels motius esmentats en aquestes normes.
Article 20. Nomenament d'àrbitre substitut.
1. Sigui quina sigui la causa per la qual s'hagi de designar un nou àrbitre, s'ha de fer segons les normes reguladores del procediment de designació del substituït.
2. Una vegada nomenat el substitut, els àrbitres, prèvia audiència de les parts, han de decidir si s'han de repetir actuacions ja practicades.
Article 21. Responsabilitat dels àrbitres i de les institucions arbitrals. Provisió de fons.
1. L'acceptació obliga els àrbitres i, si s'escau, la institució arbitral, a complir fidelment l'encàrrec i, si no ho fan, incorren en responsabilitat pels danys i perjudicis que causin per mala fe, temeritat o frau. En els arbitratges encomanats a una institució, el perjudicat té acció directa contra aquesta, amb independència de les accions de rescabalament que assisteixin aquella contra els àrbitres.
2. Llevat que hi hagi un pacte en contra, tant els àrbitres com la institució arbitral poden exigir a les parts les provisions de fons que considerin necessàries per atendre els honoraris i les despeses dels àrbitres i els que es puguin produir en l'administració de l'arbitratge. Si no hi ha provisió de fons per les parts, els àrbitres poden suspendre o donar per concloses les actuacions arbitrals. Si dins el termini alguna de les parts no ha fet la provisió, els àrbitres, abans d'acordar la conclusió o suspensió de les actuacions, ho han de comunicar a les altres parts, per si tenen interès a suplir-la dins el termini que els fixin.

Article 22. Potestat dels àrbitres per a decidir sobre la seva competència.
1. Els àrbitres estan facultats per decidir sobre la seva pròpia competència, fins i tot sobre les excepcions relatives a l'existència o a la validesa del conveni arbitral o qualssevol altres l'estimació de les quals impedeixi entrar en el fons de la controvèrsia. A aquest efecte, el conveni arbitral que formi part d'un contracte es considera un acord independent de les altres estipulacions d'aquest. La decisió dels àrbitres que declari la nul.litat del contracte no comporta per si sola la nul.litat del conveni arbitral.
2. Les excepcions a les quals es refereix l'apartat anterior s'han d'oposar com a molt tard en el moment de presentar la contestació, sense que el fet d'haver designat o participat en el nomenament dels àrbitres impedeixi oposar-les. L'excepció consistent en el fet que els àrbitres s'excedeixen de l'àmbit de la seva competència s'ha d'oposar tan aviat com es plantegi, durant les actuacions arbitrals, la matèria que superi l'àmbit.
Els àrbitres només poden admetre excepcions oposades posteriorment si la demora és justificada.
3. Els àrbitres poden decidir les excepcions que tracta aquest article amb caràcter previ o juntament amb les altres qüestions sotmeses a la seva decisió relatives al fons de l'assumpte. La decisió dels àrbitres només es pot impugnar mitjançant l'exercici de l'acció d'anul.lació del laude en què s'hagi adoptat. Si la decisió és desestimatòria de les excepcions i s'adopta amb caràcter previ, l'exercici de l'acció d'anul.lació no suspèn el procediment arbitral.
Article 23.Potestat dels àrbitres d'adoptar mesures cautelars.
1. Llevat que hi hagi un acord en contra de les parts, els àrbitres poden adoptar, a instància de qualsevol d'elles, les mesures cautelars que considerin necessàries respecte de l'objecte del litigi. Els àrbitres poden exigir caució suficient al sol.licitant.
2. En les decisions arbitrals sobre mesures cautelars, sigui quina sigui la forma que revesteixin, els són aplicables les normes sobre anul.lació i execució forçosa de laudes.

Article 24. Principis d'igualtat, audiència i contradicció.
1. Les parts s'han de tractar amb igualtat i donar-se a cadascuna d'elles suficient oportunitat de fer valer els seus drets.
2. Els àrbitres, les parts i les institucions arbitrals, si s'escau, estan obligades a guardar la confidencialitat de les informacions que coneguin mitjançant les actuacions arbitrals.
Article 25. Determinació del procediment.
1. D'acord amb el que disposa l'article anterior, les parts poden convenir lliurement el procediment al qual s'han d'ajustar els àrbitres en les seves actuacions.
2. A falta d'acord, els àrbitres poden dirigir, amb subjecció al que disposa aquesta Llei, l'arbitratge de la manera que considerin apropiat. Aquesta potestat dels àrbitres comprèn la de decidir sobre admissibilitat, la pertinència i la utilitat de les proves, sobre la seva pràctica, fins i tot d'ofici, i sobre la seva valoració.
Article 26. Lloc de l'arbitratge.
1. Les parts poden determinar lliurement el lloc de l'arbitratge. Si no hi ha acord, l'han de determinar els àrbitres, ateses les circumstàncies del cas i la conveniència de les parts.
2. Sense perjudici del que disposa l'apartat anterior, els àrbitres, prèvia consulta a les parts i llevat que hi hagi un acord en contra d'aquestes, es poden reunir en qualsevol lloc que considerin apropiat per escoltar els testimonis, els perits o les parts, o per examinar o reconèixer objectes, documents o persones. Els àrbitres poden fer deliberacions en qualsevol lloc que considerin apropiat.
Article 27. Inici de l'arbitratge.
Llevat que les parts hagin convingut una altra cosa, la data en què el demandat hagi rebut el requeriment de sotmetre la controvèrsia a arbitratge es considera la d'inici de l'arbitratge.
Article 28. Idioma de l'arbitratge.
1. Les parts poden acordar lliurement l'idioma o els idiomes de l'arbitratge. Si no hi ha acord, decideixen els àrbitres, ateses les circumstàncies del cas. Llevat que